La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano

Els nombres primers són aquells que no es poden dividir entre cap altre nombre, només entre ells mateixos. Això els condemna a una vida de solitud. Però és que entre aquests nombres tan solitaris, existeixen encara uns de tristement més aïllats. Seria el cas per exemple de l’11 i el 13, aquells nombres primers que estant tan aprop  en la seva solitud (separats només per un altre nombre), no arriben mai a tocar-se.

Sobre aquesta idea es construeix la historia d'Alice i Mattia, dos amics tan propers que mai poden estar junts.

Per entendre com arriben a aquesta situació, el llibre comença portant-nos a la seva infantessa. Exactament a dos esdeveniments concrets que els van passar als dos per separat a la mateixa edat i que han desenvolupat en aquesta existència desarrellada dels altres.

Quan tenia 7 anys, l’Alice pateix un accident mentre feia classes d'esquí, unes classes que odiava però a les què havia d’assistir per obligació paterna. La llet de l’esmorzar la fa sentir malament. Així que s’allunya dels seus companys en el cim de la muntanya nevada … però no té temps d’arribar al lavabo. La petita Alice sent com li cau el món a sobre. Està tan avergonyida que per evitar ser descoberta, decideix escapar d’amagat abans que ningú se n’adoni del seu incidient. Escapa esquiant en solitari per una pista perillosa amb tanta mala sort que cau i es trenca una cama. La trobaran a la neu molt més tard, però aquell accident li deixarà a l’Alice una coixera per tota la vida.

Mentrestant, el Mattia té la mateixa edat i una germana bessona amb discapacitat intel·lectual. Tot i que s’estima molt la seva germana, Mattia viu com una càrrega haver de cuidar sempre de la seva germana a l’escola. No teni amics perquè ningú vol jugar amb la nena. No poder compartir taula amb altres nens perquè la seva germana els espanta. Fins al punt que una tarda, el conviden a una festa d’aniversari i decideix no anar amb la seva germana per poder disfrutar de la festa sense haver-se d’aïllar dels amics o haver de cuidar-la. I per no anar amb la seva germana, el petit de 7 anys decideix deixar-la sola jugant en un parc. Quan torna a recollir-la, la nena no hi és. No la trobaran mai.

Amb aquests episodis tan dramàtics a sobre, Mattia i Alice es coneixen d’adolescents a l’escola secundària. Alice s’ha convertit en una jove insegura amb problemas d’anorexia, víctima de la intimidació i les burles de les cruels companyes de clase que li fan bullying. Mattia és un noi introvertit, sense amics, que només pensa en estudiar i obessionat per les matemàtiques.

A partir de llavors, les vides del Mattia i l’Alice transcorreran de forma paral·lela però mai es creuaran.

Tot i que pot sembla una novel·la de juventud o d’amor (i en part ho és), és un llibre que t’atrapa i que no pots deixar de llegar. Penso que la raó està en la forma com està escrit. Ens trobem amb dos personatges desvalguts, tendres, vulnerables, emotius, que no pots deixar d’estimar. 

Paolo Giordano aconsegueix una interiortizació dels personatges molt real, sorprenent per una primera novel·la.