diumenge, 29 de gener de 2012

Cinema i literatura de la postguerra espanyola al món rural

Aquests dies ha coincidit que he vist algunes pel•lícules i he acabat algun llibre tots al voltant de la repressió, de la tirania, de l’abús de poder dels primes anys de la postguerra.

Ahir vaig veure la pel•lícula basada en la novela•la que vaig acabar fa una setmana: “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré, una novel•la tan ben escrita, tan ben trabada, intensa, complexa, amb uns personatges plens d’humanitat, sense cap grandesa i amb moltes misèries. Misèries com la gelosia, la passió, la vanitat, l’avarícia, la soberbia, però especialmente la misèria més comprensible i més entranyable de la novel•la és la de la por. La por que no es cobardia, és por. La por dels vençuts, la por dels humiliats, la por dels altres, dels que no són ni vençuts ni vencedors però estan al mig i tenen tanta por que acaben esdevenint còmplices dels abusos i de la repressió. És difícil poder jutjar als altres des de la seguretat de viure en un país lliure al seglel XXI. Què hauries fet tu? Com t’hauries comportat? Hauries arriscat la vida per rebelar-te per dignitat sabent que tenies les de perdre? No és tan fàcil assignar la paraula herois i covards en aquelles circumstàncies. A vegades s’intercanvien els papers, i qui sap si aquell que ha passat a la història com un heroi era un traïdor o res se sap de tants herois perquè ningú va quedar viu per explicar la seva audàcia. I tanmateix, els que tenen por han d’enfrontar-se després a la seva propia culpa, la seva vergonya, acceptar-se a un mateix per tenir por. Quan la culpa no és teva per tenir por, sinó dels altres que són els que assassinen i roben i maten. A més, la novel•la parla dels dies previs a la invasió de la Vall d’Aran, que m’ha vinculat a “Inés y la alegría” d’Almudena Grandes que vaig llegir aquest estiu. En aquesta ocasió, era la aventura dels que fèien la invasió i es trobaven un país derrotat, vençut, que no els recolçava. En “Les veus del Pamano” veiem l’altre costat. La población atemorida i vençuda que no reacciona quan arriba la invasió.




I això, tot just una setmana després de veure “Pa negre”, que també em va colpir però molt menys que “Les veus del Pamano”. D’entrada, he de reconèixer que vaig ser incapaç d’acabar el llibre d’Emili Teixidor quan ho vaig intentar fa anys. Reconec que precisamente el què més em va colpir de la pel•lícula és el final, la traició infantil del nen, la rendición, la sensació que si les noves generacions es venen a l’enemic ja tot estava perdut. I em va recordar tant al final impactant i dur de “La lengua de las mariposas”.



En realitat, les dues són històries d’infants compromesos i intel•ligents que viuen la repressió dels vencedors en la por de les seves famílies vençudes. Ja ho he dit alguna vegada, ,les històries de nens són sempre les més impactants per explicar una història. El punt de vista de la càmera baixa a ras de terra. I tot és llavors més impactant. Com aquestes també penso en “El laberinto del Fauno”.



Les quatre són històries que parlen de la repressió franquista en pobles petits, en zones rurals, on sembla que s’intensifica la por i el recel. Es tracta de microcosmos, universos petits i tancats on tothom es coneix, on tothom es vigila, on no hi ha escapatòria, persones atrapades pels límits físics del poble, per les venjances personals i les desconfiances. La tensió sembla que es pugui tallar amb un ganivet en aquests pobles amb ulls a les finestres i orelles a les parets, amb punys picant a les portes amb violència a mitjanit. Pensava també en la pel•lícula “Silencio roto” de Montxo Armendáriz, que explica com qui pateix la repressió, qui es queda en primera línia d’aquesta guerra desigual de la postguerra és la població més indefensa: les dones, els avis, els nens. Els homes agafen les armes i marxen a les muntanyes a lluitar i defensar-se. I deixen les dones i els infants indefensos en les mans de les forces franquistes que exerceixen la seva repressió i venjança contra ells.



N’hi ha altres novel•les i pel•lícules d’aquella época. Fa poc vaig veure també emocionada “La mujer del anarquista” o la duresa de “Los girasoles ciegos”, però són històries de ciutat, urbanes, amb altres recursos, altres geografies, altres límits, diferents a l’àmbient angoixant i irrespirable de la postguerra rural.

diumenge, 8 de gener de 2012

Inside Job

Perplejidad, rabia, indignación, impotencia son las sensaciones que te deja durante días el documental Inside Job de CharlesFerguson.


La película explica el origen y las causas de la crisis financiera, y por lo tanto, de la crisis mundial, que sitúa en la desregularización financiera en Estados Unidos en los años 80. Ahí y en la codicia, falta de escrúpulos y criminalidad de una élite financiera, económica y política de USA. De hecho, revela como después del crack del 29 en Norteamérica se impusieron prudentemente unas leyes restrictivas  para evitar que se volviera a repetir una nueva crisis como aquella. Leyes que han demostrado ser eficaces pues evitaron crisis hasta los años 80, cuando la llegada al poder del liberalismo salvaje de la Administración Reagan las elimina. Algunas de esas leyes por ejemplo establecían dos tipos de mercados. El mercado financiero para especular. Y el mercado de los pequeños ahorradores con el que no se podía especular para evitar que cayeran en riesgos que desconocían. La desregularización permitió especular con los pequeños ahorradores, con las hipotecas de la población, con productos financieros tan complejos que nadie entendía y que inflaron para enriquecerse a sabiendas de que no era seguros. En este juego participaron las agencias de calificación de riesgo otorgando como valores seguro lo que no lo era.
Reconozco que en ocasiones resulta complicado seguir la trama, especialmente para alguien no experto en economía y sobre todo por la gran cantidad de nombres propios de implicados que aparecen. Sin embargo, no quedan dudas sobre la implicación y la culpabilidad de los directores de bancos e industrias financieras que se enriquecieron llevando a la ruina a sus propias empresas. Y al resto de técnicos que por debajo se dedicaban a invertir en contra de unos bonos aparentemente seguros que vendían a sus clientes.

La cinta también presenta el conflicto de intereses que surge a menudo cuando los expertos y académicos “aparentemente objetivos” que realizan informes para avalar productos o estrategias después resulta que están pagados por las mismas empresas financieras.
El documental se construye sobre todo con cifras, datos pero también a través del testimonio de financieros, políticos, periodistas y académicos de primer  nivel. Los que se han dejado entrevistar, por supuesto.  El entrevistador es incisivo, directo, con preguntas oportunas, preparadas, documentadas que dejan a los entrevistados en evidencia: sin palabras, dando evasivas, contestando torpemente o pidiendo directamente que apague la cámara. Porque no tienen argumentos para defender lo evidente.  Que hay una trama de contactos donde están implicadas muchas personas y que se han enriquecido estafando a sus empresas, a la población en general y a los países. Y lo peor, han llevado al mundo a una crisis sin precedentes.

Igual que hay crímenes contra la humanidad, crímenes medioambientales por el  daño que generan a todo el planeta, debería existir un tipo de crimen y una condena ejemplar por la estafa económica.

Sin embargo y lo que enerva más del reportaje es que estos delincuentes no son juzgados porque sigue siendo la misma élite, los suyos los que han de tomar la decisión de llevarlos a los tribunales. Y es que además de estafar al mundo, y enriquecerse mientras empobrecen a la población, encima son premiados por su nefasta y delictiva gestión con puestos de responsabilidad en otras empresas. Y lo que es peor. En los gobiernos.

Me quedé perpleja al descubrir que el mismísimo Obama ha puesto a varios de ellos con cargos públicos en su Administración para tomar decisiones económicas. ¿No se ha demostrado que sus decisiones económicas y su gestión ha sido nefasta y con consecuencias terribles? ¿Por qué se les reconoce la mala gestión con puestos públicos? No entiendo este tipo de criterios. Cuando un profesional de cualquier otra disciplina comete una negligencia, un delito en el ejercicio profesional, cuando ejerce su profesión de manera pésima no se le premia con un puesto mejor. Al arquitecto incompetente que diseña un edificio con materiales defectuosos sabiendo que se derrumbará, cuando se derrumba y se demuestra su responsabilidad no se le convierte en presidente del colegio de arquitectos.

Lo peor es que en una economía tan globalizada la mala gestión, la estafa de estos personajes tiene consecuencias en todo el mundo. En el documental aparecen los testimonios de trabajadores de fábricas chinas que explican como la crisis ha llegado hasta su remoto pueblo con menos encargos de material, y por lo tanto, menos trabajo, más miseria. Las consecuencias no son datos ni estadísticas, son personas, son historias. Somos todos. Es mi amiga maestra que no puede pagar el alquiler porque se le acabó el paro porque hace un año que no la llaman para hacer substituciones porque la Administración no está cubriendo las bajas, porque no hay dinero. Las consecuencias son las pequeñas empresas donde trabajan mis amigos en que como un reguero han ido desapareciendo los compañeros, se han ido quedando vacías las mesas, los ordenadores sin encender, los teléfonos sin sonar. Las consecuencias son tantos compañeros de profesión que se están quedando en la calle por radios, televisiones, revistas, diarios que echan el cierre. Las consecuencias son el padre de una amiga enfermo de Alzheimer esperando un año y medio un diagnóstico para poder tratarse. Son todas esas historias con nombre y apellidos los que están pagando la factura de los abusos de unos criminales que siguen revolcándose en su dinero y su poder.
El documental ha ganado diferentes premios, entre ellos el Óscar al mejor documental en 2011.


dimarts, 3 de gener de 2012

Recuperant "els dies passen"

La setmana passada vaig trobar per casualitat a la televisió un documental dels inicis de Sau. El documental es recreava massa en l'"abans de Sau" per quedar tallat i incomplet (malgrat tenir declaracions actuals dels membres de Sau) molt abans del "Més gran dels pecadors". Malgrat la decepció, el reportatge em va fer tornar a buscar les cançons que no havia tornat a escoltar des de feia anys. Em porten als anys d'institut quan les escoltava una i una altra vegada, fins al punt que em vaig sorprendre perquè recordo fil per randa cadascuna de les lletres.
I les lletres, 15 anys després adquireixen nous significats. Eren diferents les històries que em vénien al cap llavors de les què em vénen ara. Els anys, la propia trajectòria, les lectures, les experiències, canvien el sentit de les lletres. En aquests dies no deixo de tararejar aquesta cançó, una de les menys populars però que sempre em va agradar molt i que el pas del temps ha demostrar que se'm va quedar més agafada. I això que avui llegeixo altres històries i altres personatges en aquesta lletra.


Tot passa tan lent, res no ha canviat des d'aquell dia.
Avui recordava aquells moments que estàvem sols
i no calia dir-nos cap paraula
tot ho enteníem només mirant-nos als ulls.
La seva mirada estava plena de misteri
de la seva vida no en podia saber res.
Dels dies feliços queda la tristesa
només ve per dir-nos que no hi ha res etern.
Els dies passen.
No hi ha res etern.
Deixant caure la mà sobre la meva mà gelada
rient-nos de tothom que anava entrant al cafè bar
res no sabia, res no esperava
només volia compartir la soledat.
Els dies passen.
No hi ha res etern.
Ningú sap d'on va arribar
la gent murmurava al seu voltant.
Ningú sap a on va marxar
ella només ens va deixar
records de tristesa
i avui tothom la troba a faltar.
Com podria dir-li que a vegades en silenci
he llegit les cartes que jo mai li vaig enviar.
La mirada trista plena de misteri
jo sóc com ella i la vaig deixar escapar.
Els dies passen.
No hi ha res etern.