Aquest cap de setmana m’ha impactat una noticia d’un fet que va tenir lloc fa més de 10 anys i que m’havia passat inadvertida fins al moment. Una notícia de El Diario.es escrita per Néstor Cenizo explicava que Adif deixava de portar aigua en cisternes al poble de Màlaga al qual va destruir el seu aqüífer amb les obres de l'AVE del 2005.
Una frase em va venir al cap en llegir la notícia: "L’home és el major assassí en sèrie de la Història". Ho afirma Yuval Noah Harari en la seva obra “Sapiens” per fer referència a com la mà de l'ésser humà ha provocat l’extensió de milers d’espècies d’animals. Concretament posa el cas d’Australia, una illa que durant milers d’anys havia conservat la seva flora i fauna gairebé intacta, fins que va arribar l’ésser humà a les seves costes i en 200 anys havien desaparegut pràcticament totes les espècies de l’illa.
En aquest cas, és
una altra catàstrofe natural que m’ha impactat per proximitat familiar. El poble
natal de la meva mare es diu Valle de Abdalajís (Màlaga) i s’ha conegut sempre
com “villa de manantiales” per la riquesa aqüífera de la zona.
Un aqüífer que
data de l’època juràssica i que es va quedar completament sec en qüestió d’un
mes. Milers de milions d’anys dilapidats en dies per la mà irresponsable i
assassina de l’ésser humà, per la voracitat salvatge. Les obres per construir
el tren d’alta velocitat (AVE) per unir Màlaga i Madrid van fer un forat en l’aqüífer
l’any 2007 per on es va escapar l’aigua a l’una velocitat de 34 milions de litres
al dia. Segons la notícia de El Diario.es hi havia moments on es vesaven 800 litres
per segon. Una catàstrofe irrecuperable.
A la desgràcia
mediambiental i històrica, s’ha d’afegir que el poble està sense subministrament
d’aigua de de llavors i sobreviu perquè Adif per compensar l’errada es va comprometre
a portar aigua en cisternes. La notícia ha tornat, discretament, als mitjans
aquesta setmana perquè Adif ha decidit que ja n’hi ha prou de portar aigua en cisternes
al poble i que, a partir d’ara, s’espavilin com puguin.
El problema de l’aigua
“La guerra de l’aigua” és com es coneix el
conflicte que va incendiar Bolívia l’any 2000 quan les poblacions indígenes i
camperoles de la regió de Cochabamba es van rebel·lar contra la Llei 2029 que
blindava els interessos de les multinacionals perquè cobressin als ciutadans
per l’ús dels aqüífers públics. I si els veïns no pagaven, les empreses podien
desnonar-los i quedar-se amb les seves cases. Així, les empreses van començar a
cobrar, a preus molt elevats, per l’aigua que la població utilitzava dels rius
o fonts públiques, fins al punt que es
va arribar a prohibir la recollida d’aigua de la pluja. “También la lluvia” és el clarificador títol
de pel·lícula que la cineasta espanyola Iziar Bollaín va dirigir explicant
aquesta lluita de la població a Bolívia per recuperar el dret a l’aigua. “Yo
diría que la guerra supuso algo más que la recuperación del agua como un bien
común. Rompe con un esquema económico de despojo y cambia también el modelo
político: renuncia el gobernador, el alcalde se escapa... Y la gente se erige
como un poder soberano”, recordava Óscar Olivera, Premio Goldman 2001 pel seu
paper en la defensa de l’aigua en un reportatge de el diari El País (2015).
Sense arribar a la violència de la guerra
de l’aigua a Bolívia, a Espanya i a Catalunya també s’han lliurat batalles per
la gestió de l’aigua. El Pla Hidrològic Nacional (PHN) tenia com a principal
projecte el polèmic transvasament de l’Ebre que pretenia desviar aigua a zones
com Barcelona, Castelló, Alacant, Múrcia i Almeria, El projecte va generar
grans mobilitzacions ciutadanes en contra en forma de manifestacions o recollides de signatures. Més recentment, la
municipalització (o el seu intent frustrat) de la gestió de l’aigua en ciutats
catalanes tan rellevants com Barcelona o
Terrassa han posat en peu de guerra les empreses energètiques mitjançant
eines com demandes judicials o campanyes mediàtiques.
Amb diferents estratègies i mitjans, però
aquestes lluites de l’aigua s’estan reproduint per tots els indrets del Planeta.
I és que actualment estem davant d’una crisi climàtica on els drets sobre
l’aigua esdevenen un element clau. “La economía globalizada está llevando a una
modificación de la calificación de las aguas, que de propiedad común pasan a
ser mercancía privada, que puede extraerse, comprarse y venderse libremente” (Shiva,
2002).
El cas de l’aigua ens portaria a
plantejar qüestions com a qui pertanyen els recursos naturals: ¿poden ser
propietat privada (ja sigui de les empreses o dels particulars), de la
comunitat, de l’Estat? ¿o no són propietat de ningú?
Precisament la mateixa directora, Iziar
Bollaín, ha dirigit recentment una altra pel·lícula “El olivo” que continua
qüestionant-se el suposat dret a
propietat que els essers humans exercim sobre els recursos naturals. En aquest
cas, reflecteix l’afany d’una jove per recuperar una olivera mil·lenària que la
seva família va vendre a una multinacional alemanya per decorar el hall de la
seva seu. Aquesta venda va sumir en una profunda tristesa al seu avi que en una
escena del film recorda als seus fills que l’olivera no és propietat de la
família perquè “l’arbre pertany a la terra”.
De qui és l'aigua?
Shiva té clara la resposta: L’aigua no pertany a ningú. “Como todo
derecho natural, los derechos sobre el agua constituyen un derecho de usufructo;
las aguas pueden utilizarse, pero no pertenecen a nadie” (Shiva, 2002). I per
tant, ha d’esdevenir un bé comunal: “El agua, más que cualquier otro recurso,
debe continuar siendo un bien común y requiere una administración comunitaria.
De hecho, casi todas las sociedades han prohibido la propiedad privada de las
aguas” (Shiva, 2002)
En el seu treball “Derechos sobre el
agua: el Estado, el mercado y la comunidad”, explica que històricament la
Humanitat ha gestionat l’aigua de forma comunitària. I situa el canvi de
paradigma en un moment concret: la conquesta de l’Oest als Estats Units. “El concepto «cowboy» de propiedad
privada y las reglas para adueñarse de algo de los pistoleros del salvaje Oeste
—Qui prior est in tempore, potior est in jure (Quien llega primero, tiene
derecho de prioridad)— surgió en las explotaciones mineras del Oeste americano.
En el caso del agua, la doctrina del primer llegado otorgaba derechos absolutos
de apropiación, incluso el derecho a vender y comerciar con las aguas. Este nuevo
concepto hizo que pronto surgieran y prosperasen nuevos mercados del agua, que
no tardaron en sustituir a los derechos naturales que habían regido su uso
hasta entonces. Los primeros colonizadores ejercieron derechos de monopolio
sobre el agua, determinando su valor” (Shiva, 2002)
Segons l’autora, aquesta nova mirada d’apropiació
de l’abastiment d’aigua inspirada en els cowboys es va convertir en model de
l’economia capitalista i globalitzada que cada cop avança cap a una
privatització generalitzada dels recursos naturals. “La lucha entre el derecho
a un agua limpia y el derecho a contaminar es la lucha entre los derechos
humanos y ambientales de los ciudadanos normales y corrientes y los intereses
financieros de las empresas” (Shiva, 2002).
Aquesta lluita d’interessos de la qual
parla Shiva no és un concepte teòric sinó que té un impacte tangible sobre la
vida de les essers vius. L’any 2015, el CCCB va acollir l’exposició “Després de
la fi del món” on una de les instal·lacions immersives et portava a caminar
entre rius d’aigua de color corall, fúcsia
o àmbar com una metàfora de la contaminació dels rius a Bangladesh per
part de les fàbriques tèxtils de la zona que cada temporada tenyeixen les
aigües del color de moda de la roba d’Occident. No hem d’anar tan lluny per patir
les conseqüències dels rius contaminats per la irresponsabilitat de les
empreses que exploten els recursos naturals i perquè les administracions no han
vetllat per la seva gestió adequada. La Generalitat i l’empresa israeliana Iberpotash
tenen diversos contenciosos oberts per la seva presumpta responsabilitat en la
salinització de les aigües de la conca del Llobregat degut a les muntanyes de
residus salins que l’empresa ha anat creant fruit de la seva explotació de les
mines de sal de la zona de Súria i Sallent. Tot i que la major part de les
inversions per subsanar la contaminació creada han anat a càrrec del pressupost
públic i no de l’empresa causant, tots dos implicats han reconegut que retirar
les muntanyes de sal és “técnicament inviable y desproporcionadamente costosa”
(Cordero, 2015b). Sota aquesta premissa, sembla ser que el negoci no és viable
si no es contamina. Potser seria bo no contemplar com a viable un projecte si
no es pot assumir el cost de la responsabilitat del seu impacte mediambiental.
D’altra banda, la gestió de l’aigua i la
relació amb el medi ambient són qüestions que ens interpel·len a tots els
pobles, comunitats i institucions del Planeta. L’aigua és un bé necessari per a
la vida que cau i neix de forma lliure. Així doncs, s’hauria d’aprofundir en
una entesa, comprensió i consideració de totes les interpretacions i no imposar
solucions úniques ni menysprear les altes mirades
Bollaín, Iziar. “También la lluvia”. 2010.
Bollaín, Iziar. “El Olivo”. 2016.
Cata,
Josep. “El TSJC autoriza a Iberpotash seguir vertiendo sal en el Bages”. El País. 30/6/2017. Recuperat de: https://elpais.com/ccaa/2017/06/30/catalunya/1498825986_043119.html
Cordero, Dani, “La UE presiona a la Generalitat por la contaminación de Iberpotash”. El País 10/04/2015 Recuperat de: https://elpais.com/ccaa/2015/10/04/catalunya/1443978727_625777.html
Cordero, Dani. “La UE acusa a la Generalitat por la
contaminación de Iberpotash” El País.
4/11/2015b. Recuperat de: https://elpais.com/ccaa/2015/11/04/catalunya/1446664805_221699.html
De Vicente, José Luís (comissariat). “Després
de la fi del món”. Exposició al CCCB. Recuperat de: https://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/despres-de-la-fi-del-mon/224747
Sauras, J. “La guerra
interminable: 15 años de lucha por el agua en Bolivia”. El País. 12/07/2015 Recuperat de: https://elpais.com/elpais/2015/07/13/planeta_futuro/1436796771_984802.html
Shiva, Vandana. “Derechos sobre el agua: el
Estado, el mercado y la comunidad”. En: Las
guerra del agua: contaminación, privatización y negocio (p.35-53). Icaria
2002
Shiva, Vandana. “Water is peace”. 2015.
Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=C2K56rd1JuI
Entrades
