Un viatge per la memòria a la Catalunya Nord

 Aquests dies hem fet un petit viatge al nostre passat. Un viatge a la Catalunya nord per recuperar la nostra memòria història. D'un passat de refugiats, opressió i fugida que ha estat present tot el segle XX al món i és el present avui en dia.

Seguint les passes de la fugida per la frontera el 1939 fins a #Cotlliure per visitar la tomba d'Antonio Machado. El poeta va morir el 22 de febrer de 1939 als 63 anys després d'un dur viatge creuant la frontera, fugint del feixisme. Amb ell, havia portat una capseta de fusca amb terra espanyola perquè l'enterressin am b ella si moria lluny del seu país. La seva mare, que l'havia acompanyat en la fugida, va morir tres dies més tard. En un butxaca de l'abric del poeta van trobar un vers escrit per ell: "Estos días azules y este sol de la infancia". Com un dels poetes de capçalera en la meva vida, he tingut aquests versos escrits en un suro del meu despatx durant anys. Va ser emocionant visitar el cementiri i la seva tomba, amb banderes, pedres, cartes que la gent deixa en una bústia.

A pocs quilòmetres de #Cotlliure trobem Argelès-sur-mer on França va crear el camp de concentració per tancar els refugiats espanyols que fugien de la derrota. La Retirada, la desfeta, la derrota, la fugida, el fracàs. Ens va costar bastant localitzar el museu que està dedicat a recordar els morts i presoners d'aquest camp francés. No hi ha cartells ni indicacions al poble, i de fet, vam passar diverses vegades per davant sense identificar-ho. És un museu petit, discret, que amb un preu de 2 euros fa un petit recull de la història d'aquella ignominia. Una població famèlica, morta de fred i de por que venia de tres anys de guerra, bombardeig i mancances, dones, gent gran, infants i homes, van arribar a França i es van trobar que els llançaven a viure en una platja, en ple mes de gener i febrer de 1939. No tenien aliments, ni aigua, ni mantes, ni sostre, ni letrines, ni llibertat, atès que estaven tancats en aquella platja. Es calcula que 100.000 persones van ser tancades en aquella platja amb fam, fred, pena, dolor, i malalties que no van trigar a proliferar.

Del museu ens vam acostar al cementiri espanyol on estan enterrades les persones que van morir en aquell camp de concentració. Sense cap indicació, ni senyal, al mig de la carrera que porta a la platja atestada de cotxes amb gent que va a prendre el sol i davant d'un camping, vam trobar una tanca amb un fragment de terra i un discret monument que recorda els morts que hi ha enterrats allà. També hi ha un altre petit monument que recorda el noms dels infants morts en el camp de concentració. La gent havia deixat flors, banderes, pinyes i pedres pintades de color. És un lloc que van generar molta pena, pel que representa i per la manca de cura i d'atenció que ha rebut. Em parlaven dels impresionants cementiris americans i alemanys que es poden visitar a Normandia en contrast amb aquell quadrat de terra abandonat.

A poca distància del cementiri, en el passeig marítim d'Argèles-sur-mer, també vam visitar el monument que recorda el lloc exacte on estava instal·lat en camp de concentració. Els banyistes francesos i turistes passejaven en banyador pel passeig ignorant aquell monument. Vam trobar tres plaques. Una del govern català i una del govern espanyol que tenen dos o tres anys i que ja estava bastant deteriorades i una placa de pedra escrita en francès sense signatura molt més emotiva i punyent.

Algunes dones i infants van aconseguir evitar, al menys temporalment, la vida en el camp de concentració (a més del d'Argelès-sur-mer, es van instal·lar més camps en la zona per acollir els refugiats espanyols. I insisteixo: no eren camps de refugiats. Eren camps de concentració), gràcies a la maternitat d'Elna, una institució que promoguda per una organització humanitària suiïssa i dirigit per la mestra (no infermera) Elisabeth Eidenbenz va aconseguir rescatar el camp dones embarassades per assegurar un naixement en condicions higièniques i segures. Més de 500 infants van néixer en el palauet que va convertir en maternitat i que després d'acollir mares i nadons espanyols va amagar mares i nadons jueus, dones que posaven noms com Antonio als seus fills perquè semblessin espanyols i no jueus i aconseguir que la Gestapo no se'ls emportés.  A l'edifici de la maternitat avui podem visitar una exposició que recorda aquells fets però que es basa en fotografies i textos, l'espai donaria per fer una reconstrucció més interessant dels espais. 

Finalment, vam visitar el camp de concentració de Rivesaltes. Un camp d'internament de població "indesitjable": refugiats espanyols, gitanos, jueus, alemanys derrotats al 45, refugiats de les colònies franceses i immigrants. Novament, un lloc solitari i aïllat que no està indicat ni en la carretera ni en el camí que porta fins allà. Podria ser volguda aquesta manca d'interès en identificar, visibilitzar i promoure els lloc de la vergonya de la història recent de

França? En tot cas, aquest museu sí que ofereix una experiència treballada i cuidada del camp. Es pot visitar el que queda de camp, veure els barracons, letrines, i en el museu trobem testimonis, fotografies, objectes, audiovisuals que permeten fer-te una idea de la vida al camp. Després dels refugiats espanyols, el camp va acollir gitanos i jueus fruit de la política de col·laboració amb el règim nazi del govern francés de Vichy. Molts dels jueus van ser deportats a camps d'extermini. Colpeja llegir la carta d'una mare que escriu al seu fillet de 2 anys a qui aconsegueix amagar de la deportació deixant-lo en mans d'una veïna. La dona i el seu marit van morir a Auswitch. No vaig poder evitar emocionar-me. També amb un quadern escolar d'una nena espanyola escrivint un poema de Lorca. Un cop acabada la guerra, el camp va acollir presoners alemanys i italians. Als anys 50 i 60, refugiats procedents de la pèrdua de les colònies com Argelia, Guinea o Vietnam. Als anys 80, va ser un Centre d'Internament d'Estrangers. L'exposició finalitza amb una reflexió sobre les poblacions desplaçades al món durant el segle XX i XXI, justament en un moment on veiem a la població civil fugint d'Afganistan.

Una visita casual però també història i curiosa que ens vam trobar quan vam anar a la platja de la Bahia de Poulille va ser descobrir que aquella zona havia estat una colònia industrial de dinamita des de mitjans del segle XIX fins als anys 80 del segle XX que va fundar Alfred Nobel. Es pot visitar el museu que recupera la història de la fàbrica i la vida en la colònia.

En general, una visita interessant i necessària d'un moment recent de la nostra història que s'hauria de conèixer més. D'altra banda, observem una desidia, falta d'interès o voluntat volguda per no tenir cura d'aquests espais de memòria històrica.

La guerra de l'aigua

 Aquest cap de setmana m’ha impactat una noticia d’un fet que va tenir lloc fa més de 10 anys i que m’havia passat inadvertida fins al moment. Una notícia de El Diario.es escrita per Néstor Cenizo explicava que Adif deixava de portar aigua en cisternes al poble de Màlaga al qual va destruir el seu aqüífer amb les obres de l'AVE del 2005.

Una frase em va venir al cap en llegir la notícia: "L’home és el major assassí en sèrie de la Història". Ho afirma Yuval Noah Harari en la seva obra “Sapiens” per fer referència a com la mà de l'ésser humà ha provocat l’extensió de milers d’espècies d’animals. Concretament posa el cas d’Australia, una illa que durant milers d’anys havia conservat la seva flora i fauna gairebé intacta, fins que va arribar l’ésser humà a les seves costes i en 200 anys havien desaparegut pràcticament totes les espècies de l’illa.

En aquest cas, és una altra catàstrofe natural que m’ha impactat per proximitat familiar. El poble natal de la meva mare es diu Valle de Abdalajís (Màlaga) i s’ha conegut sempre com “villa de manantiales” per la riquesa aqüífera de la zona.

Un aqüífer que data de l’època juràssica i que es va quedar completament sec en qüestió d’un mes. Milers de milions d’anys dilapidats en dies per la mà irresponsable i assassina de l’ésser humà, per la voracitat salvatge. Les obres per construir el tren d’alta velocitat (AVE) per unir Màlaga i Madrid van fer un forat en l’aqüífer l’any 2007 per on es va escapar l’aigua a l’una velocitat de 34 milions de litres al dia. Segons la notícia de El Diario.es hi havia moments on es vesaven 800 litres per segon. Una catàstrofe irrecuperable.

A la desgràcia mediambiental i històrica, s’ha d’afegir que el poble està sense subministrament d’aigua de de llavors i sobreviu perquè Adif per compensar l’errada es va comprometre a portar aigua en cisternes. La notícia ha tornat, discretament, als mitjans aquesta setmana perquè Adif ha decidit que ja n’hi ha prou de portar aigua en cisternes al poble i que, a partir d’ara, s’espavilin com puguin.

El problema de l’aigua

“La guerra de l’aigua” és com es coneix el conflicte que va incendiar Bolívia l’any 2000 quan les poblacions indígenes i camperoles de la regió de Cochabamba es van rebel·lar contra la Llei 2029 que blindava els interessos de les multinacionals perquè cobressin als ciutadans per l’ús dels aqüífers públics. I si els veïns no pagaven, les empreses podien desnonar-los i quedar-se amb les seves cases. Així, les empreses van començar a cobrar, a preus molt elevats, per l’aigua que la població utilitzava dels rius o fonts públiques,  fins al punt que es va arribar a prohibir la recollida d’aigua de la pluja.  “También la lluvia” és el clarificador títol de pel·lícula que la cineasta espanyola Iziar Bollaín va dirigir explicant aquesta lluita de la població a Bolívia per recuperar el dret a l’aigua. “Yo diría que la guerra supuso algo más que la recuperación del agua como un bien común. Rompe con un esquema económico de despojo y cambia también el modelo político: renuncia el gobernador, el alcalde se escapa... Y la gente se erige como un poder soberano”, recordava Óscar Olivera, Premio Goldman 2001 pel seu paper en la defensa de l’aigua en un reportatge de el diari El País (2015).

Sense arribar a la violència de la guerra de l’aigua a Bolívia, a Espanya i a Catalunya també s’han lliurat batalles per la gestió de l’aigua. El Pla Hidrològic Nacional (PHN) tenia com a principal projecte el polèmic transvasament de l’Ebre que pretenia desviar aigua a zones com Barcelona, Castelló, Alacant, Múrcia i Almeria, El projecte va generar grans mobilitzacions ciutadanes en contra en forma de manifestacions o  recollides de signatures. Més recentment, la municipalització (o el seu intent frustrat) de la gestió de l’aigua en ciutats catalanes tan rellevants com Barcelona o  Terrassa han posat en peu de guerra les empreses energètiques mitjançant eines com demandes judicials o campanyes mediàtiques.

Amb diferents estratègies i mitjans, però aquestes lluites de l’aigua s’estan reproduint per tots els indrets del Planeta. I és que actualment estem davant d’una crisi climàtica on els drets sobre l’aigua esdevenen un element clau.  “La economía globalizada está llevando a una modificación de la calificación de las aguas, que de propiedad común pasan a ser mercancía privada, que puede extraerse, comprarse y venderse libremente” (Shiva, 2002).

El cas de l’aigua ens portaria a plantejar qüestions com a qui pertanyen els recursos naturals: ¿poden ser propietat privada (ja sigui de les empreses o dels particulars), de la comunitat, de l’Estat? ¿o no són propietat de ningú?

Precisament la mateixa directora, Iziar Bollaín, ha dirigit recentment una altra pel·lícula “El olivo” que continua qüestionant-se  el suposat dret a propietat que els essers humans exercim sobre els recursos naturals. En aquest cas, reflecteix l’afany d’una jove per recuperar una olivera mil·lenària que la seva família va vendre a una multinacional alemanya per decorar el hall de la seva seu. Aquesta venda va sumir en una profunda tristesa al seu avi que en una escena del film recorda als seus fills que l’olivera no és propietat de la família perquè “l’arbre pertany a la terra”.

De qui és l'aigua?

Shiva té clara la resposta: L’aigua no pertany a ningú. “Como todo derecho natural, los derechos sobre el agua constituyen un derecho de usufructo; las aguas pueden utilizarse, pero no pertenecen a nadie” (Shiva, 2002). I per tant, ha d’esdevenir un bé comunal: “El agua, más que cualquier otro recurso, debe continuar siendo un bien común y requiere una administración comunitaria. De hecho, casi todas las sociedades han prohibido la propiedad privada de las aguas” (Shiva, 2002)

En el seu treball “Derechos sobre el agua: el Estado, el mercado y la comunidad”, explica que històricament la Humanitat ha gestionat l’aigua de forma comunitària. I situa el canvi de paradigma en un moment concret: la conquesta de l’Oest als Estats  Units. “El concepto «cowboy» de propiedad privada y las reglas para adueñarse de algo de los pistoleros del salvaje Oeste —Qui prior est in tempore, potior est in jure (Quien llega primero, tiene derecho de prioridad)— surgió en las explotaciones mineras del Oeste americano. En el caso del agua, la doctrina del primer llegado otorgaba derechos absolutos de apropiación, incluso el derecho a vender y comerciar con las aguas. Este nuevo concepto hizo que pronto surgieran y prosperasen nuevos mercados del agua, que no tardaron en sustituir a los derechos naturales que habían regido su uso hasta entonces. Los primeros colonizadores ejercieron derechos de monopolio sobre el agua, determinando su valor” (Shiva, 2002)

Segons l’autora, aquesta nova mirada d’apropiació de l’abastiment d’aigua inspirada en els cowboys es va convertir en model de l’economia capitalista i globalitzada que cada cop avança cap a una privatització generalitzada dels recursos naturals. “La lucha entre el derecho a un agua limpia y el derecho a contaminar es la lucha entre los derechos humanos y ambientales de los ciudadanos normales y corrientes y los intereses financieros de las empresas” (Shiva, 2002).

Aquesta lluita d’interessos de la qual parla Shiva no és un concepte teòric sinó que té un impacte tangible sobre la vida de les essers vius. L’any 2015, el CCCB va acollir l’exposició “Després de la fi del món” on una de les instal·lacions immersives et portava a caminar entre rius d’aigua de color corall, fúcsia  o àmbar com una metàfora de la contaminació dels rius a Bangladesh per part de les fàbriques tèxtils de la zona que cada temporada tenyeixen les aigües del color de moda de la roba d’Occident. No hem d’anar tan lluny per patir les conseqüències dels rius contaminats per la irresponsabilitat de les empreses que exploten els recursos naturals i perquè les administracions no han vetllat per la seva gestió adequada. La Generalitat i l’empresa israeliana Iberpotash tenen diversos contenciosos oberts per la seva presumpta responsabilitat en la salinització de les aigües de la conca del Llobregat degut a les muntanyes de residus salins que l’empresa ha anat creant fruit de la seva explotació de les mines de sal de la zona de Súria i Sallent. Tot i que la major part de les inversions per subsanar la contaminació creada han anat a càrrec del pressupost públic i no de l’empresa causant, tots dos implicats han reconegut que retirar les muntanyes de sal és “técnicament inviable y desproporcionadamente costosa” (Cordero, 2015b). Sota aquesta premissa, sembla ser que el negoci no és viable si no es contamina. Potser seria bo no contemplar com a viable un projecte si no es pot assumir el cost de la responsabilitat del seu impacte mediambiental.

D’altra banda, la gestió de l’aigua i la relació amb el medi ambient són qüestions que ens interpel·len a tots els pobles, comunitats i institucions del Planeta. L’aigua és un bé necessari per a la vida que cau i neix de forma lliure. Així doncs, s’hauria d’aprofundir en una entesa, comprensió i consideració de totes les interpretacions i no imposar solucions úniques ni menysprear les altes mirades

 

Bollaín, Iziar. “También la lluvia”. 2010.

Bollaín, Iziar. “El Olivo”. 2016.

Cata, Josep. “El TSJC autoriza a Iberpotash seguir vertiendo sal en el Bages”. El País. 30/6/2017. Recuperat de: https://elpais.com/ccaa/2017/06/30/catalunya/1498825986_043119.html

Cordero, Dani, “La UE presiona a la Generalitat por la contaminación de Iberpotash”. El País 10/04/2015 Recuperat de: https://elpais.com/ccaa/2015/10/04/catalunya/1443978727_625777.html

Cordero, Dani. “La UE acusa a la Generalitat por la contaminación de Iberpotash” El País. 4/11/2015b. Recuperat de: https://elpais.com/ccaa/2015/11/04/catalunya/1446664805_221699.html

De Vicente, José Luís (comissariat). “Després de la fi del món”. Exposició al CCCB. Recuperat de: https://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/despres-de-la-fi-del-mon/224747

Sauras, J. “La guerra interminable: 15 años de lucha por el agua en Bolivia”. El País. 12/07/2015 Recuperat de: https://elpais.com/elpais/2015/07/13/planeta_futuro/1436796771_984802.html

Shiva, Vandana. “Derechos sobre el agua: el Estado, el mercado y la comunidad”. En: Las guerra del agua: contaminación, privatización y negocio (p.35-53). Icaria 2002

Shiva, Vandana. “Water is peace”. 2015. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=C2K56rd1JuI

Ejercicio para retener la poesía de Wislawa Szymborska

 La lectura de los poemas de Wislawa Szymborska me ha causado una honda impresión. Estoy asombrada por su poesía, magnifica, como pintada con técnica de claroscuros, que te acompaña con voz queda y un lenguaje sencillo a hacerte las preguntas profundas de la existencia humana a través de situaciones de la vida cotidiana.

Pero esa lectura me ha generado una inquietud que me invade a veces cuando acabo un libro que me ha impresionado. Es como inevitable que todo lo leído, todo lo aprendido, todo lo sentido se diluya, sólo puedes retener una ínfima parte.

En este caso, además no puedo ni tener el placer de seguir tejiendo la trama compartiendo mis impresiones con otros lectores porque aunque ganó el Premio Nobel de Literatura hace un par de años no conozco a nadie que la haya leído. En realidad, conozco a poca gente que lea literatura, así que una poeta polaca mucho menos. Me sentía con el compromiso de darla a conocer, me parecía una lástima que el resto de los amantes de la poesía se perdieran esta joya por desconocimiento. Además, no podía cerrar el libro sin más y colocarlo en la librería y empezar otro. De hecho, no he podido empezar otro libro desde entonces y no me despertaba interés el que ya tenía a medias. Es como cuando acabas una onza de intenso chocolate, que intentas retrasar el momento de lavarte los dientes o de comer otra cosa para mantener el saber el máximo de tiempo posible en tu boca. Así, creo que estoy intentando retener los poemas y las palabra de Szymborska sobrevolando sobre mi espíritu, que el tiempo no los desvanezca, que el viento de los días no los diluya como la niebla, que las otras lecturas no borren las palabras como cuando escribes en la arena.

Sentí que para que esos poemas me acompañaran más tiempo, para que pasaran a formar parte de mí habría sido capaz de comerme página a página si así hubiera podido fundirse con su esencia como nuestro cuerpo absorbe la vitamina C cuando comemos una naranja.

De adolescente copiaba fragmentos que me gustaban en una libreta. Luego los releía una y otra vez y, algunos, los memorizaba. Por qué perdemos algunas buenas costumbres cuando crecemos? Ya no nos queda tiempo para memorizar un poema o leerlo veinte, treinta, cincuenta veces. Ahora subrayo los versos, los fragmentos que me gustan, y marco los poemas que me gustan enteros y donde no vale la pena subrayar cada frase. A veces hago fotos y los comparto en las redes sociales. Y me pregunto si eso es todo? Cómo puede ser eso todo? Cómo puede el arte y el talento de una escritora destilado en un puñado de poemas seleccionados consumirse en tres o cuatro días y olvidarse. Pero cómo retenerlos? Pienso que la única manera es trabajándolos, analizándolos, como cuando íbamos al instituto.

Vamos pues a intentarlo.

Szymborska plantea grandes preguntas que nos hemos hecho los humanos desde siempre. Por que soy un homano y no otro ser vivo o inanimado? Qué hacemos aquí? Qué sentido tiene nuestra existencia? Por eso cuál Heráclito avisa:

“Nada sucede dos veces

Ni sucederá, y por eso

Sin experiencia nacemos

Sin rutina moriremos”

Dicen que escribe poesía filosófica pero lo hace con un lenguaje sencillo, cotidiano, accesible. Y además, y aquí está también la clave, con un sentido del humor y una ironía que te arranca siempre una sonrisa ante preguntas sobre la existencia, sobre la naturaleza, sobre el cosmos, sobre la religión, la mitología. Tiene poemas sobre la conciencia, sobre el suicidio, sobre nuestro lugar en el mundo. Se pregunta siempre, se asombra ante el mundo que la rodea. Por eso, en sus poemas interpela a las nubes, a veces dialoga con las plantas o convierte en protagonistas a los gatos, al viento, a las tortugas, al número Pi. Como Irene Solà en “Canto jo i la muntanya balla” Pero en ningún caso resulta ridículo, sino totalmente verosímil y emocionante, poemas con de capas de significado que abren hilos de pensamiento únicos en cada lector.

A las plantas les viene a decir que ella lo sabe todo sobre ellas, pero qué saben las plantas con las que vive de ella:

“La relación unilateral entre vosotras y yo

 no va mal del todo

(…)

Per cómo contestar a preguntas nunca hechas,

Si, además, una es

Para vosotras tan nadie”

Y a las nubes las describe como elementos pasajeros, efímeros para los que nuestros dramas personales nada importan.

“Frente a las nubes

hasta una piedra parece un hermano

 en el que se puede confiar

y las nubes, nada, primas lejanas y frívolas.

Que exista gente si quiere,

 y después que se muera uno tras otro,

poco les importa a las nubes

todas esas cosas

tan curiosas”

He leído que Symborska reivindicaba la Atlántida como aquel lugar de lugar al que huye nuestra imaginación. “La Atlántida, da igual si ha existido o no, es muy rentable. No sólo desde  el punto de vista científico. También psicológicamente. Es necesaria como un ejercicio de imaginación. No vale la pena vivir desgastando toda nuestra imaginación en temas prácticos”

Al mismo tiempo habla de la guerra, de los refugiados, de la absurdidad de las fronteras.

“¡Qué poco herméticas son las fronteras de los reinos humanos!

¡Cuántas nubes vuelan impunemente sobre ellas,

cuántas arenas del desierto pasan de un país a otro,

 cuántas piedras del monte ruedan por propiedades ajenas

 dando provocativos saltos!”

Aquí sobre la guerra

“Después de cada guerra

alguien tiene que limpiar.

No se van a ordenar solas las cosas,

digo yo”

Nos habla también del amor. Pero no de un amor fácil y sensiblón, sino de un amor cotidiano.  Como un poema delicioso sobre el amor a primera vista donde nos deja entrever cuántas veces se cruzaron antes de conocerse y no se percataron el uno del otro, que me recuerda a como la casualidad juega con los protagonistas de “Los amantes del círculo polar. También le dedica un poema al amor con el que duermes cada noche:

“Estoy demasiado cerca para que él sueñe conmigo.

No vuelo sobre él, de él no huyo

Entre las raíces arbóreas. Estoy demasiado cerca

No es mi voz el canto del pez en la red

(…)

Estoy demasiado cerca para que pueda entrar como un huésped

Que abriera las paredes a su paso.

Tiene poemas dedicados al insomnio de las cuatro de la madrugada, que tan bien conozco:

“Hora vacía

Sorda, estéril.

Fondo de todas las horas.

Nadie se siente bien a las cuatro de la madrugada.

Si las hormigas se sienten bien a las cuatro de la madrugada,

Habrá que felicitarlas. Y que lleguen las cinco,

Si es que tenemos que seguir viviendo”

Poemas sobre echarse a suerte quién va a visitar a una persona moribunda al hospital, poemas dedicados a Casandra o al a mujer de Lot:

“Por no mirar más el cogote justo

 de mi esposo Lot.

 Por la súbita certeza de que, si muriera,

ni si quiera se habría detenido.

Por la desobediencia de los sumisos”

 Y a todo esto, tenemos que tener en cuenta que estos poemas que me han impresionado tanto están escritos en polaco y traducidos al castellano, no quiero ni imaginar lo que debe ser leerlos en la lengua original. Así que estoy muy agradecida a los traductores y traductoras que me los han traído hasta aquí y a la editorial que ha decidido que valía la pena invertir tiempo y dinero en publicar un libro de poesía polaca. Así que quiero acabar mi pieza citando que el libro en cuestión es “El gran número” y “Fin y principio” de Poesía Hiperión, y que los textos han sido traducidos al castellano por un equipo de 9 personas.