dimarts, 17 de setembre de 2013

Tres dies a Cracòvia

És una ciutat petita, amable, encantadora, acollidora, fàcil, per veure amb tranquil·litat i passejant. Tot queda a prop, així que no obliga a grans desplaçaments. Té tants edificis històrics que ja va formar part de la primera llista que va fer la Unesco de Patrimoni de la Humanitat.

La rivalitat entre Cracòvia i Varsòvia és l’habitual que existeix entre les dues grans ciutats d’un país, amb l’afegit que Cracòvia havia estat capital de Polònia fins al 1596. Durant molts anys va pertànyer a l’Imperi Austríac (quan russos, austríacs i prussians es van repartir Polònia fent-la desaparèixer del mapa). Àustria no va ser un país massa repressor i va prosperar cultural i intel·lectualment. Així té una de les universitats més antigues i importants d’Europa on van estudiar personalitats com ara Copèrnic o el Papa Joan Pau II.

Al contrari que la seva germana Varsòvia que va ser pràcticament destruïda, Cracòvia va sortir miraculosament il·lesa de II Guerra Mundial. No va patir bombardeigs ni combats. De fet, el màxim dirigent nazi responsable de la ciutat es va enamorar de Cracòvia i la volia convertir en la seva caserna general, fet pel qual expliquen que no la van atacar. Però no explica que tampoc no la bombardegessin els aliats.

El casc antic

Rynek Glówny: la imatge més popular de Cracòvia és la seva enorme plaça medieval. Fa 200x200 metres i data de 1257, malgrat els seus edificis no són d’aquella època sinó neoclàssics. La plaça és un lloc de trobada, on s’aplequen els turistes, on hi ha bars, restaurants, amb terrasses amb música en directe, calesses amb cavalls, parades de souvenirs, paradetes de mercats d’artesans en alguns dies concrets.

Al centre de la plaça hi ha el “mercat dels draps” del s. XV i amb arcs d'estil renaixentista. Era un mercat tèxtil on avui acull botigues de souvenirs. Altres visites interessants de la plaça són la torre de l’Ajuntament, l’única estàtua moderna del centre de Cracòvia que és un cap de ferro, l’església de Santa Bàrbara i l’església de Santa Maria que és molt popular per dos motius. Una perquè té dos torres desiguals envoltades d’una llegenda sobre dos germans que competien per veure qui feia la torre més alta fins que l’ambició va fer que un matés l'altre. L’altre atractiu és que cada hora, des de la torre de l’església de Santa Maria, un trompetista toca una cançó als quatre vents. O sigui, la toca quatre vegades, una des de cada finestra de la torre. La cançó queda interrompuda abruptament gairebé al final. L’explicació és una nova llegenda. Narra la història d’un trompetista que va avisar amb aquesta cançó a la ciutat d’un ataca enemic, i una fletxa li va travessar el coll sense deixar que acabés la cançó.

També es poden visitar les restes de l’antiga plaça situades alguns metres per sota de l’actual.

El castell de Wawel: de la plaça del centre de Cracòvia surt un dels carrers més comercials i populars, el carrer Reial, que porta entre palauets, esglésies, botiques de souvenirs i gelateries al castell. Elevat sobre un turó molt petit. S’accedeix ràpidament a una plaça enorme on està concentrada l’entrada al palau i a la catedral. No ens van recomanar la visita al castell, i sí a la catedral, i així ho vam fer. Des de fora, la catedral és una barreja impossible d’estils i cúpules superposades. Bàsicament es tracta d’una catedral gòtica però al llarg dels anys i segles es van anar afegint capelles, cadascuna seguint les modes de cada època. La més cridanera és la cúpula daurada de Segismundo d’estil renaixentista.

Un altre aspecte que crida l’atenció abans d’accedir a la catedral per la seva estreta i poc majestuosa escala són els ossos d’animals penjats d’un fil que presideixen l’entrada. Es tracta d’uns ossos prehistòrics que es consideren màgics i protegeixen la ciutat mentre no caiguin del fil. Certament, uns símbols pagans i supersticiosos que poc tenen a veure amb una catedral catòlica. I seguint amb l’espiritualitat poc cristiana d’un recinte tan cristià, una curiositat. Segons els erudits esotèrics hindús, Shiva va llançar 7 pedres que estan repartides pel món creant llocs d’energia, són els 7 chakres. Doncs, resulta que un d’aquests 7 chakres està al castell de Wawel, on hi ha una església que va ser la primera catedral de Cracòvia. Així que també s’ha convertit en un centre de peregrinació per als hindús, que va visitar fins i tot el president indi Nerhu.

El Sant Jordi de Cracòvia: I més curiositats paganes d’un lloc tan religiós. Un dels símbols de Cracòvia és el drac. Un drac que vivia en una cova i tenia espantada la ciutat. A algú li sona aquesta història? Sovint ens pensem que les nostres llegendes són úniques i originals, i després descobreixen que són versions d’altres històries que existeixen en altres parts del món. Doncs resulta que també tenen una versió de la nostra llegenda de Sant Jordi. També tenen el seu drac i el seu príncep que va matar el drac i va salvar la ciutat. A la falda del castell es pot veure el drac de ferro que llança foc i fum i entrar a la cova, però ens va semblar una “turistada” i no hi vam entrar.

La muralla i el jardí: el casc antic de la ciutat està vorejat per l’antiga muralla i en el lloc del fossat hi ha un esplèndid jardí, el Planty, que és com una ronda verda que encercla la ciutat. Un lloc on descansar, relaxar-se, fer tai-chi, córrer, llegir, accessible a un minut de la plaça del centre. La muralla era una fortificació doble que es construir durant 200 anys, amb 3km de longitud, i que va protegir la ciutat tot el que va poder dels nombrosos atacs que va tenir al llarg de la seva història. Es conserva gran part de la muralla i algunes de les 8 portes d’accés. En una d’aquestes portes trobem la Barbacana, un bastió circular amb 7 torres perfectament conservat. És una de les poques construccions d’aquest tipus que queden a Europa, i és la més gran i potser la més maca.


El barri jueu i el museu Schindler
El barri de Kazimierz acull el que queda del barri jueu. El seu nom és un tribut al Rei Casimir III que va regnar a Cracovia en una de les èpoques de major poder. Era un monarca que estimava molt les dones i les arts, així a moltes de les seves amants els va construir preciosos edificis dels quals podem gaudir avui en dia. Aquell barri va ser independent de Cracòvia durant molts segles, tenint les seves lleis pròpies. Acollia dos barris: el barri catòlic i el barri jueu, que vivien en perfecta harmonia.

En la que va ser una de les ciutats d’Europa amb més població jueva avui no queden més que un centenar de jueus. Quan va començar la II Guerra Mundial dels 260.000 habitans que hi havia a Cracòvia, uns 65.000 eren jueus. Una part molt important de la seva població, per tant. Es calcula que només van sobreviure uns 6.000 jueus a Cracòvia. Així que només cal fer comptes. Es va aniquilar un 90% de la població jueva de Cracòvia.

Tenint en compte el fet que Cracòvia no va patir destrosses durant la II Guerra Mundial, van sobreviure 7 sinagogues. La més important d’elles és l’antiga sinagoga que va ser parcialment destruïda pels nazis i que avui acull el Museu jueu, una visita molt recomanable que introdueix a la vida i les tradicions jueves així com a la història del barri.

A uns metres, es troba la sinagoga i el cementeri de Remuh que és una de les poques que funciona actualment. El cementeri està reconstruït perquè els nazis el van fer miques. Un dels llocs més impressionants és tota la paret del cementeri que està feta com un puzzle de trossos de làpides que van trobar després de la guerra.

Avui és un barri animat, modern, ple de bars i restaurants on sortir a la nit. Però la gent de Cracòvia explica que durant anys va ser un barri abandonat. Es va posar de moda en portar milers de turistes després de l’estrena de La Llista de Schindler.

Per cert, una de les visites més interessants de Cracòvia és el Museo Oskar Schindler que està situat en l’antiga fàbrica de l’alemany que va salvar més de 1.000 jueus durant la II Guerra Mundial i que va fer famós Steven Spielberg. La veritat és que creuar sota l’arc blanc de l’entrada de la fàbrica posa una mica la pell de gallina. A més de visitar els llocs que es conserven de la fàbrica, com el despatx del Sr. Schindler (decorat amb una escultura enorme feta de pots de llauna que eren els objectes que es fabricaven allà) el més interessant és l’exposició que recrea la vida a Cracòvia sota l’ocupació nazi. Així han recreat un portal on s’escolten veus d’alemanys que et vénen a buscar de matinada, un refugi clandestí claustrofòbic, les habitacions sobreocupades del gueto, una cantera on treballaven els jueus, una estació de tren d’on sortien els trens cap als camps de concentració,  una perruqueria de l’època, un passadís terrorífic ple de banderes nazis, una zona que imita les parets del mur del gueto. Es tracta d’un museu interactiu molt ben aconseguit i molt impressionant.

El museu està en un dels límits del gueto de Cracòvia, al costat de la plaça d’on sortien els trens camí dels camps de concentració.  En aquell lloc hi ha una plaça freda de ciment plena de cadires que representen la cruel espera. Expliquen que els nazis arribaven a vendre als jueus més benestants bitllets de tren per anar als camps de concentració. I és que ells no sabien a on anaven. A un lloc millor, lluny de l’amuntegament de persones del gueto. De fet, els nazis els deien que agafessin les seves millors possessions per anar a aquell lloc millor a on anaven. I quan arribaven als camps, els feien escriure les seves adreces a les maletes perquè així després els hi podrien fer arribar. La seva crueltat arribava al punt que a la sala on es treien la roba abans d’entrar a les càmeres de gas els recordaven que sobretot recordessin en quin penjador deixaven la roba. Aquests és un dels motius que expliquen perquè no es va produir una revolta, perquè no van intentar fugir, perquè van anar submisos a l’escorxador

Al barri on hi havia el gueto de Cracòvia encara queden empremtes d’aquell horror com ara fragments de mur. Una barri que acollia unes 3.000 persones i que un cop convertit en gueto va passar a tenir 15.000 habitants. Els murs del gueto es van construir en forma de làpida per recordar als jueus que estaven a dins quin era el seu destí. Les finestres de les cases que donaven al barri van ser tapiades perquè els polonesos no poguessin ser testimoni de tot allò que estava passant al gueto. Un dels habitants més il·lustres d’aquell gueto era un nen que va aconseguir fugir i que anys més tard es convertiria en un dels directors de cinema més prestigiosos del món, Roman Polanski.


Visita a Auswitch

Vam visitar el camp de concentració en una visita guiada en espanyol. Certament, no és una visita agradable com no ho havia estat al camp de concentració de Dachau l’any passat. Tanmateix, crec que val la pena anar-hi per conèixer amb els mateixos ulls i la pròpia pell un dels escenaris més brutals de la història. Si el nazisme i l’holocaust ja indignen a qualsevol, surts d'Auswitch amb una barreja de tristesa i ràbia saps que no estàs trepitjant una pel·lícula sinó que toques aquell horror. Ara bé, també és dur descobrir fins on pot arribar la crueltat de la ment humana.

Em va impressionar molt el barracó de les latrines. M’era difícil concebre com pot una ment aniquilar fins al més mínim de la dignitat, fent que totes aquelles persones no tinguéssin ni dret a la intimitat per anar al lavabo, que fossin tractats com a bestiar. El barracó amb la filera de latrines, forats en uns blocs de ciment llarguíssims on els presoners feien cua, esperant que acabessin els altres, un barracó darrere l’altra. Hi podien anar al lavabo dos cops al dia, i se’t passava el torn ja no podies tornar-hi. De fet, si feies les teves necessitats fora de l’horari en algun altre lloc del camp (atès que allà no podies entrar) et podien tancar a al presó del camp de concentració.

Una presó en un camp de concentració. Així d’entrada, sembla una contradicció o una redundància. Si el camp de concentració ja és una presó. Doncs hi havia un altre esglaó més cap a la crueltat. La presó, especialment les cel·les per estar drets, és un dels llocs més esfareïdors on he estat mai. També ens van explicar que d’Auswitch es van escapar 140 persones. Quan vius en aquell infern, no deu quedar una altra alternativa. Ara bé, quina responsabilitat fugir! Quan algú s’escapava castigaven a la família del fugat i als seus companys de barracó. Com marxar sabent que per culpa teva faran patir o fins i tot mataran a les persones que estimes.

Així com el barracó de la mort on portaven a les dones quan ja no podien treballar per morir-se. Devien considerar que no valia la pena gastar bales o gas en matar aquestes dones, i les ficaven en aquell barracó abandonades, hacinades, amb rates i infeccions, sense menjar ni aigua, per morir-se. Entrar en aquell barracó on hi hagut tant patiment, tant dolor no es pot fer sense un nus a la gola. Enmig d’aquella penombra i aquell ambient claustrofòbic va entrar un ocell i es va posar a contrallum en els barrots del barracó. Em va semblar com un símbol d’esperança.

Feia tanta calor dins del barracó que costava respirar. A fora, al migdia d’agost devíem estar propers als 40 graus. Estar cinc minuts al sol escoltant el guia del camp era un suplici. Com diríem en castellà, buscava “una sombra donde arrimarse”, fins al punt de posar els peus que se’m començaven a cremar al refugi de l’ombra que feia el guia en el terra. Cinc minuts sota aquell sol inclement era una tortura. Imagina’t hores i hores formant pel recompte. Després de treballar en les mines i canteres, famèlics, malats, esgotats. Els morts anaven caient durant els recomptes. S’explica que el recompte més llarg va durar 19 hores. Hi ha coses tan aberrants que escapen al meu cervell.

Les mines de sal

A una mitja hora de Cracòvia estan les mines de salde Wielicska. És una excursió interessant, peculiar, diferent a la resta d’atractius de Cracòvia que es basen en la seva arquitectura o història. Així sí, si no queda temps jo seria l’excursió que descartaria.

Es pot arribar en transport públic o en autocar en una visita contractada. Igualment, les mines no es poden visitar pel compte propi, sinó que s’ha de fer amb un guia. Si no es porta una ruta organitzada, t’assignen un amb l’entrada.

El més divertit per a mi van ser el centenars d’escales que vam haver de baixar per assolir la profunditat de la visita, intentant no pensar en si t’agafa un atac de claustrofòbia i has de pujar per aquelles escales estretes de cargol amb tots els turistes baixant darrere teu. En la visita es pot conèixer com era de dura la vida treballant en aquella mina. Recordo especialment els cavalls que naixien allà i mai sortien a la superfície, tota la vida arrossegant tones de pedres de sal. Els miners es van convertir en artistes de sal i es poden veure diferents escultures més o menys boniques, sales, capelles i càmeres. Fins al punt que li diuen la catedral subterrània de Polònia. El cim d’aquest temple kitsch és la capella de sal enorme que van treballar durant generacions i on avui es poden fer concerts, bodes, espectacles. Hi ha una escultura de sal de Joan Pau II presidint la capella.


Dades pràctiques
L’aeroport de Balice o Joan Pau II és molt petit i està a només 12 km de la ciutat. Nosaltres vam agafar un autobús que va trigar uns 20 minuts en arribar a l’estació d’autobusos que està al costat del centre de la ciutat, en una espècie de gran centre comercial des d’on també surten els trens que connecten la resta del país. Varsòvia està a 3h en tren de Cracòvia.

Canvi: a Cracòvia hi ha moltes oficines de canvi, sobretot als carrers propers a la plaça Rynek Glowny. Però cal comprar preus perquè poden variar molt d’uns negocis a uns altres.

Idioma: el polonès no s’entén pràcticament res, així que no cal esforçar-se. En els restaurants i botigues es parla l’anglès mitjà, com a Espanya, així que és fàcil d’entendre’s.

Internet: molts hotels, restaurants, bars tenen wifi.

Restaurants recomanats

A Polònia es menja força bé. El plat estrella són els pirogi, una espècie de tortellini o ravioli més gran que fa farcit. De carn, de verdures, de formatge, de fruita. Es pot menjar com a primer, plat únic o com a postres. També pots triar si els vols bullits o a la paella. I el tipus de salsa que li vols posar per fer-ho al teu gust. Ara això sí, ja cal que aneu preparats/des per esperar i tenir paciència, perquè el servei és bastant lent a l'hora d'agafar la comanda, de servir i de cobrar.





Alguns dels restaurants on vam menjar millor són:

Fabrika pizzy
slawkowska street, 14
És un restaurant italià on tota la pasta, pizzes i postres estan molt bons, el preu és molt assequible i la decoració molt cuidada. Dels llocs on ens van atendre més ràpid.

Kuchnia u Doroty
Augustiańska 4  31-064 Kraków, Polonia
Restaurant de cuina polonesa al barri jueu. Molt bé de preu i molt bo tot. El servei molt agradable i trambé dels més àgils. 

Marmolada
c. Grodzka
Situat al costat de la plaça major en el carrer més popular i comercial de Cracòvia. El preu és més elevat que els dos anteriors però el menjà era fantàstic i el servei molt amable i encantador. Aquí trigaven una mica més seguint l'estil local però els van avisar que teníem pressa i es van afanyar. Recomanació dels pirogi de carn fregits amb bacon i el pastís de xocolata.

I al costat de l'església de Santa Maria, just en la cantonada davant de l'església fins l'església de Santa Bàrbara hi ha un restaurant georgià on vam sopar la primera nit a molt bon preu, molt bo i molt abundant (la imatge de la foto).

divendres, 6 de setembre de 2013

Polonia, una tierra resiliente

En estos días de vacaciones en que he tenido la oportunidad de acercarme un poco a la historia de Polonia, me he dado cuenta que se podría considerar que es un país resiliente. Es una tierra que ha sido maltratada, humillada, sometida, anulada invadida mil veces, explotada, pero que nunca se ha rendido. Se ha rebelado siempre frente a la dominación. Pocas veces con las armas, eso es cierto, y en la mayoría de ocasiones resistiendo en silencio, pero sin renunciar nunca a su identidad y su libertad.  Así, la población ha mantenida viva la llama de un sentimiento clandestino. Se me antoja casi como un río subterráneo, una marca bajo la piel, un secreto en el subconsciente, un mensaje escrito con tinta china. Por eso creo que Polonia es resiliente.

La resiliencia se refiere a la cualidad que tiene algunos materiales para doblarse pero sin llegar a romperse, pudiendo recuperar su forma original después de ser presionados y forzados. De la misma manera, las personas resilientes son aquellas que a pesar de haber sufrido grandes adversidades en la vida, se sobreponen llegando a ser a veces referente para los demás. También Polonia se ha doblegado muchas veces, y ha sufrido grandes adversidades, pero ha resistido sin romperse luchando por recuperar su libertad y autonomía, su identidad.

Algunos detalles muestran esa resistencia silenciosa. Así, en una época en que Polonia había sido anulada hasta el punto de no existir en los mapas, una de las mujeres más importantes de la historia le puso Polonio al elemento químico que acababa de descubrir, para reinvindicar el país donde había nacido aunque en aquel momento se llamara Rusia. También las marchas polacas de Chopin intentan mantener vivo el nombre de su país. Se trataba de hacer real un país que no existía.

Un país mil veces invadido
No hay que ser muy listo para darse cuenta que uno de los principales problemas de Polonia ha sido a parte de su geografía (una llanura fácil de invadir y conquistar) encontrarse rodeada de grandes potencias: Prusia (o Alemania), el Imperio Austrohúngaro y Rusia. Los ejércitos invasores corrían a sus anchas por sus anchas llanuras.

Eso sí, durante algún tiempo (s.XIV) fue el imperio más grande de Europa ocupando una superficie que iba del Mar Báltico al Mar Negro. Eso sí, la población vivió durante siglos en situación de esclavitud, motivo por el cual apoyaron a Napoleón en su lucha, porque prometió liberaros de la esclavitud y del feudalismo en el que aún se encontraban. Y es que Polonia es un país básicamente rural (de hecho, literalmente su nombre quiere decir “gente que campo”). Un país tradicional pero en algunos aspectos bastante moderno pues ya a mediados del siglo XVI declaró la libertad de culto llegando así a coexistir el catolicismo, protestantismo, judaísmo y Islam en bastante armonía.

Armonía interna, porque externamente los ataque se sucedían. Polonia fue invadida por tártaros, ucranianos, cosacos, otomanos, suecos, rusos, prusianos y austríacos. De hecho, estos tres últimos países se repartieron Polonia a finales del siglo XVIII. Así, durante 123 años Polonia fue borrada literalmente del mapa, desmembrado su territorio entre estos tres países. Además de la ocupación física, estos países no dudaron en imponer sus sistemas ignorando las leyes polacas e intentando erradicar el idioma y la cultura polaca. La población no se resignó a esa dominación y durante esos años se sucedieron las rebeliones, siempre aplastadas y seguidas de persecuciones y represión. Esos tiempos convulsos y la situación de miseria a la que se sometía al pueblo también generaron importantes olas migratorias.

Durante la I Guerra Mundial, la población polaca fue obligada a luchar en los bandos alemán, austriaco y ruso, sin poder oponer resistencia. En el libro “El pentateuco de Isaac” el protagonista explica el protagonista explica el sentimiento de frustración de tener que se mandado a la guerra a luchar por un país que no se considera propio. También relata como al acabar la guerra, su padre que era sastre introdujo la aguja en un pantalón siendo austríaco y la sacó siendo polaco. Y es que al finalizar la contienda Polonia recuperó su independencia. Después de más de un siglo de no existir. Fue una época agitada políticamente pero con estabilidad económica y cultural. Un progreso que la II Guerra Mundial truncó dramáticamente.

Los estragos de la II Mundial y el comunismo

Las clases de historia recuerdan como la II Guerra Mundial empezó con la invasión de Polonia. Y como el potente ejército alemán arrolló al austero ejército alemán que sólo pudo resistir un mes. Así pues Polonia estuvo bajo la ocupación alemana todo el tiempo que duró la guerra, con las consecuencias de sometimiento, represión y genocidio que eso comportó. Además, justo al principio sufrió otro durísimo golpe. Tan sólo 17 días después de ser invadida por Alemania, la Unión Soviética también invadió Polonia. De manera que en dos meses, el país volvió a ser divido entre dos imperios. Si en el lado dominado por los nazis la vida era una pesadilla, en el lado soviético no era mucho mejor. Se sucedían las ejecuciones en masa y los encarcelamientos y torturas indiscriminados. Uno de los episodios más tremendos es la matanza de Katyn. El hallazgo de unas fosas comunes reveló el asesinato con un tiro en la cabeza a manos del ejército soviético de miles de soldados y ciudadanos polacos en ejecuciones sumarias. El número de víctimas está calculado en 22.000. La cifra es escalofriante. Muchos de ellos eran oficiales de alto rango así como intelectuales polacos (periodistas, profesores, jueces, abogados, políticos). El objetivo era exterminar a la élite intelectual polaca. El destino volvió a jugar la carta macabra otra vez, y en 2010 el presidente de Polonia y la mayoría de su gobierno murieron en un accidente de avión cuando se dirían a Katyn a conmemorar los sucesos. Eso sí, los polacos nuevamente no permanecieron sumisos. Estaban sometidos sí, pero plantaron cara. Además de un importante movimiento de resistencia, la población se rebeló contra la ocupación alemana en los campos de concentración, en los guetos, e incluso en Varsovia. Evidentemente todas estas rebeliones fueron reprimidas, pero su espíritu de lucha permanece.

De esta manera, la ocupación alemana y soviética y el hecho de ser territorio de guerra durante tantos años fue devastador para el país, con 6 millones de muertos (un 18% de su población). Y después de tanto sufrimiento y tanto horror, cuando finaliza la II Guerra Mundial con la Vitoria aliada y Polonia es liberada de los ejércitos invasores y recupera su independencia, poco duró la alegría. En la conferencia de Yalta de 1945, se decide que Polonia permanezca bajo el poder soviético. Stalin inició entonces una nueva campaña de represión. Volvieron a Polonia las deportaciones, los juicios sumarísimos, los campos de trabajo, las torturas, las ejecuciones. El mismo protagonista de “El Pentateuco de Isaac” explica que al poco de se liberado de un campo de concentración, los rusos lo envían a un campo de trabajo en Siberia donde permanece hasta el resto de sus días. No hay descanso para este país? No se le puede conceder ni una tregua para aliviarlo de tanto sufrimiento?

Los años del comunismo en Polonia son una sucesión de revueltas de la población, protestas y represión.  En los años 80, se consiguió un gran logro que cambió al país: la libertad de sindicalismo y el derecho de huelga. A través del sindicato Solidarnosc liderado por Lech Walesa, los polacos se lanzan a reconquistar espacios de derecho y libertad. Huelgas, protestas, la ley marcial, los tanques en la calle. Se abrió un proceso imparable. De hecho, fue el primer país en 1989 en librarse del comunismo. 1989. No hace tanto de eso. Resulta tan reciente que ese país sea libre desde hace tan poco. Desde prácticamente ayer.


Y como país resiliente que ha conquistado su libertad, que ha sobrevivido, hoy es un país amable, alegre, optimista, incluso próspero, que a pesar de las heridas no guarda rencor ni reproches sino que mira al futuro con esperanza.