dilluns, 25 de juliol de 2011

Entrevista sobre la imagen y reputación de U2 en Vértigo Radio

La semana pasada me hicieron una entrevista en directo en el programa Vértigo Radio sobre la imagen y la reputación de U2 con motivo de mi proyecto de final de máster de Relaciones Públicas y Gabinetes de Comunicación que he estado realizando en la UAB. Vértigo Radio es un programa semanal que se emite los miércoles por la tarde dedicado en exclusiva a actualidad sobre U2. Los responsables del programa estaban interesados en que explicara a la audiencia el contenido de mi trabajo así como las principales conclusiones. Fue una conversación muy amena y agradable. Podéis escuchar la entrevista en el siguiente enlace a partir del minuto 34.

http://www.ivoox.com/vertigo-radio-6-0-programa-38-20-07-11-audios-mp3_rf_741335_1.html

divendres, 8 de juliol de 2011

El mito de la lista más votada

En los primeros días después de las últimas elecciones a casi todos los políticos se les llenaba la boca de tanto defender la bandera de “gobernará la lista más votada”, como si eso fuera una prueba irrefutable de sus valores democrático y su honestidad política. Sinceramente, me parece que no tienen ningún sentido convertir en sinónimo democracia la idea de que gobierne la lista más votada. Y se está abusando de este concepto y creando confusión entre la población, que están empezando a considerar que lo contrario es negativo. Cuando que no gobierne la lista más votada es legal, es democrático y además me parece ético. E incluso si se produce de vez en cuando, es saludable para un sistema democrático.

Legal: ¿Qué alguien me explique por qué es obligatorio que gobierne la lista más votada? Precisamente el hecho de que no gobierne la lista más votada forma parte de las reglas de juego que se pactaron en el sistema político y democrático español hace muchos años. No tenemos una democracia presidencialista (o directa) como tienen otros países como Francia o Estados Unidos. En estos citados sistemas políticos, se elige directamente al presidente e incluso se realiza una segunda vuelta para que la población elija entre las dos listas más votadas, y la que gana gobierna. Sin matices, sin negociar, sin diálogo. Pero en España, así como en la mayoría de países europeos, hemos elegido tener una democracia parlamentaria donde los ciudadanos eligen a los representantes que finalmente elegirán a quién gobierne. Por lo tanto, en nuestro sistema democrático no gobierna quién gana las elecciones sino quién consigue más votos de los representantes en la cámara correspondiente. Por lo tanto, es legal que gobierne una lista que no ha sido la más votada.

Democrático: si se juntan dos partidos políticos que tiene cada uno por su parte el 30% de los votos, frente a uno que ha obtenido el 40% de los votos, y que sería el partido conocido como “la lista más votada”. Se supone que el gobierno de un país, ciudad, provincia es quién representa a la mayoría del pueblo. Pues ¿quién representa más mayoría el 40% de la lista más votada o el 60% del gobierno formado por las otras dos?

Ético: la democracia se basa en los pactos, en llegar a acuerdos, en negociar. Dos partidos (o tres) que son capaces de llegar a un consenso para gobernar se merecen todo mi respeto democrático. Además a mí me inspira mucha más garantía democrática que en vez de imponer las decisiones por decreto (como las mayorías absolutas), se tengan que dialogar, discutir, analizar, pactar y refrendar por formaciones de diversa orientación política.

Eso no quiere decir que sea mejor ni peor, ni que funcione una opción u otra. Pero que basta ya de reivindicar un derecho que no existe y de censurar una práctica perfectamente ética, legal y democrática.

Y si no nos gusta el sistema electoral o democrático español, pues cambiémoslo. A mí tampoco me gusta que mi voto en Barcelona valga menos que el un ciudadano de Lleida. O que IU con más votos que el PNV tenga muchos menos diputados.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Conversa d’avui sobre els indignats

Aquest migdia he dinat amb dos companys, que a priori poden semblar dos persones progresistas (un ecologista i un responsable d’entitat juvenil), que estaven completamente en contra del moviment dels indignats. Tot i que és molt fàcil estar en contra d’una cosa amb la distància i sense conèixer per dins el moviment. Aquests eren els seus arguments


“Si potser tenen raó en algunes coses però que entrin en el sistema que per això s’han creat unes regles del joc i per això estan els representants polítics. És molt difícil fer una revolució, canviar el sistema sense moure’s dels límits establerts, sense fer soroll. És com tenir una disputa en veu baixa. “Acampar a plaça Catalunya és ilegal” deient per justificar la violència de la càrrega dels Mossos i defenent que “els Mossos tenen dret a exercir la violència” i si un Mosso et diu que t’aixequis ho has de fer. Sempre? Sota qualsevol argument? Amb qualsevol excusa? Fins i tot quan sóc consciente que estan abusant del seu poder? Amb una defensa d’un Estat gairebé policial.

És difícil canviar un sistema caduc i rovellat sense moure’ns els ciments, i això no es pot fer sense molestar el poder polític i econòmic que està tranquil•lament assegut al seu sofà. “És que molestaven als veïns, a la gent que volia passejar per la plaça, als comerciants”. Deixant de banda qui són els “indefensos” comerciants que hi ha pl. Catalunya (El Corte Inglés, Caja Madrid, Inditex, Telefónica, FNAC, …). Cap d’aquests poders s’ha sentit molest per totes les persones que les empreses han enviat a l’atur mentre es repartien beneficis, ningú no s’ha sentit molest per les famílies que els bancs posen al carrer al cada dia perquè no poden pagar uns prèstecs que ells mateixos van avalar com a sostenibles. Això no ha molestat a ningú, que la gent es reuneixi i protesti sí. Feu la revolució però sense fer massa soroll, que molesta.


“Però era necessari acampar, podien haver anat i tornar cada dia a la plaça”. Era el seu altre argument. Acampar els ha donat visibilitat, ha posat el focus sobre ells, ha fet que cridessin l’atenció. Si no fas coses provocadores no aconsegueixes cridar l’atenció de l’opinió pública, i sinó que li diguin a Greenpeace. Com em comenta una companya, la seva sogra va quedar mes a una protesta a la plaça Sant Jaume per protestar contra les pensions de 300 euros de les vídues. Van, fan la protesta i marxen a casa. No surten mai als mitjans. Si acampessin a la plaça Sant Jaume sortirien als mitjans.


“Hi ha altres canals per fer-ho”- argumentaven - Els partits polítics”, quins partits polítics? Els que estan tan beneficiats per com està muntat el sistema, com la Llei de partits, que no el canviaran mai. Els partits polítics que decideixen el destí de la ciutadania i només els vota el 30% de la població. Jo voto, jo participo en el sistema polític tal i com està muntat, però també crec que l’opinió pública té altres formes d’expressar la seva veu, d’intentar canviar les coses que no els agraden. S’han enquistat en el poder, que no oblidem emana del poble. I el poble és sobirà.

“Però des de la legalitat”, tornen a insistir com si acampar a pl. Catalunya fos terrorisme. Sovint per canviar les coses s’ha d’anar una mica més enllà del correcte, del molest, s’han de traspassar certs límits de la legalitat vigent. Si no haguessin muntat vagues quan eren il•legals, el moviment obrer no hauria aconseguit els drets que tenim ara. Si les dones sufragistas no s’haguessin encadenat a les portes dels tribunals, segurament jo avui no podria votar. És una resistència ciutadana, pacífica, però és l’única possible per pressionar el sistema.

“Però mira com són de violents els indigats al Parlament”. Això és com dir que tots els culers són violents perquè 4 animals destrocen aparadors quan guanya el Barça. Seria com dir que tots els que van a les festes de Gràcia són violents perquè els mateixos 4 animals van muntar una batalla campal fa uns anys. Seria com dir que tothom que va secundar la vaga general és violent per la violència dels què es van tancar al banc a pl. Catalunya el passat setembre. Oi que no se’ns acut fer aquestes generalitzacions i considerar violent l’avi que va cada diumenge al Camp Nou o el nen de 4 anys que porta cada dia la samarreta de Messi? Doncs és igual. Aquests que parlen potser no han anat mai a una assemblea o a la manifestació del 19 de juny. Parlen de la gent que ha anat a les assembles o a les manifestacions com si fóssin 4 anarquistes fora del sistema. Jo he vist professors d’universitat, mestres, metges, infermeres, actors, avies, mestresses de casa, guardia urbans, polítics que estan el sistema, dissenyadors amb un Goya.

Gent molt integrada en el sistema. I he vist avis amb bastó participant en les assembles explicant quan van fer la Guerra “per mantenir els drets que vosaltres teniu ara”. I la van perdre. O senyores amb el cabell blanc emocionades demanat als joves que no abandonin la lluita que ells van fer als anys 70 contra Franco. He vist adolescents tímids aixecar-se davant de 200 persones en una assemblea que havia votat majoritàriament que sí a una iniciativa per argumentar amb la cara vermella perquè ell no estava d’acord amb el què havia votat la majoria. I he vist una senyora rumanessa agafar el micro i esforçar-se per explicar en un castellà incipient que ells tenien por d’estar a les assemblees però que les “dones rumananesses” pensaven col•laborar portant menjar als acampats.


Alguns es queden amb l’anècdota negativa dels 4 bretols que sempre rebenten les manifestacions, i no veuen les meravelloses situacions que aquest moviment ha provocat. Discutir totes les coses, de buscar el conscens, d’escoltar a tothom, de respectar els torns de paurales, expressar les seves idees i argumentar-les, són algunes de les lliçons de democràcia, diàleg i tolerància que he après aquests dies al carrer.

Fotografies: Isabel Vergara i Vanessa Sánchez