Un viatge per la memòria a la Catalunya Nord

 Aquests dies hem fet un petit viatge al nostre passat. Un viatge a la Catalunya nord per recuperar la nostra memòria història. D'un passat de refugiats, opressió i fugida que ha estat present tot el segle XX al món i és el present avui en dia.

Seguint les passes de la fugida per la frontera el 1939 fins a #Cotlliure per visitar la tomba d'Antonio Machado. El poeta va morir el 22 de febrer de 1939 als 63 anys després d'un dur viatge creuant la frontera, fugint del feixisme. Amb ell, havia portat una capseta de fusca amb terra espanyola perquè l'enterressin am b ella si moria lluny del seu país. La seva mare, que l'havia acompanyat en la fugida, va morir tres dies més tard. En un butxaca de l'abric del poeta van trobar un vers escrit per ell: "Estos días azules y este sol de la infancia". Com un dels poetes de capçalera en la meva vida, he tingut aquests versos escrits en un suro del meu despatx durant anys. Va ser emocionant visitar el cementiri i la seva tomba, amb banderes, pedres, cartes que la gent deixa en una bústia.

A pocs quilòmetres de #Cotlliure trobem Argelès-sur-mer on França va crear el camp de concentració per tancar els refugiats espanyols que fugien de la derrota. La Retirada, la desfeta, la derrota, la fugida, el fracàs. Ens va costar bastant localitzar el museu que està dedicat a recordar els morts i presoners d'aquest camp francés. No hi ha cartells ni indicacions al poble, i de fet, vam passar diverses vegades per davant sense identificar-ho. És un museu petit, discret, que amb un preu de 2 euros fa un petit recull de la història d'aquella ignominia. Una població famèlica, morta de fred i de por que venia de tres anys de guerra, bombardeig i mancances, dones, gent gran, infants i homes, van arribar a França i es van trobar que els llançaven a viure en una platja, en ple mes de gener i febrer de 1939. No tenien aliments, ni aigua, ni mantes, ni sostre, ni letrines, ni llibertat, atès que estaven tancats en aquella platja. Es calcula que 100.000 persones van ser tancades en aquella platja amb fam, fred, pena, dolor, i malalties que no van trigar a proliferar.

Del museu ens vam acostar al cementiri espanyol on estan enterrades les persones que van morir en aquell camp de concentració. Sense cap indicació, ni senyal, al mig de la carrera que porta a la platja atestada de cotxes amb gent que va a prendre el sol i davant d'un camping, vam trobar una tanca amb un fragment de terra i un discret monument que recorda els morts que hi ha enterrats allà. També hi ha un altre petit monument que recorda el noms dels infants morts en el camp de concentració. La gent havia deixat flors, banderes, pinyes i pedres pintades de color. És un lloc que van generar molta pena, pel que representa i per la manca de cura i d'atenció que ha rebut. Em parlaven dels impresionants cementiris americans i alemanys que es poden visitar a Normandia en contrast amb aquell quadrat de terra abandonat.

A poca distància del cementiri, en el passeig marítim d'Argèles-sur-mer, també vam visitar el monument que recorda el lloc exacte on estava instal·lat en camp de concentració. Els banyistes francesos i turistes passejaven en banyador pel passeig ignorant aquell monument. Vam trobar tres plaques. Una del govern català i una del govern espanyol que tenen dos o tres anys i que ja estava bastant deteriorades i una placa de pedra escrita en francès sense signatura molt més emotiva i punyent.

Algunes dones i infants van aconseguir evitar, al menys temporalment, la vida en el camp de concentració (a més del d'Argelès-sur-mer, es van instal·lar més camps en la zona per acollir els refugiats espanyols. I insisteixo: no eren camps de refugiats. Eren camps de concentració), gràcies a la maternitat d'Elna, una institució que promoguda per una organització humanitària suiïssa i dirigit per la mestra (no infermera) Elisabeth Eidenbenz va aconseguir rescatar el camp dones embarassades per assegurar un naixement en condicions higièniques i segures. Més de 500 infants van néixer en el palauet que va convertir en maternitat i que després d'acollir mares i nadons espanyols va amagar mares i nadons jueus, dones que posaven noms com Antonio als seus fills perquè semblessin espanyols i no jueus i aconseguir que la Gestapo no se'ls emportés.  A l'edifici de la maternitat avui podem visitar una exposició que recorda aquells fets però que es basa en fotografies i textos, l'espai donaria per fer una reconstrucció més interessant dels espais. 

Finalment, vam visitar el camp de concentració de Rivesaltes. Un camp d'internament de població "indesitjable": refugiats espanyols, gitanos, jueus, alemanys derrotats al 45, refugiats de les colònies franceses i immigrants. Novament, un lloc solitari i aïllat que no està indicat ni en la carretera ni en el camí que porta fins allà. Podria ser volguda aquesta manca d'interès en identificar, visibilitzar i promoure els lloc de la vergonya de la història recent de

França? En tot cas, aquest museu sí que ofereix una experiència treballada i cuidada del camp. Es pot visitar el que queda de camp, veure els barracons, letrines, i en el museu trobem testimonis, fotografies, objectes, audiovisuals que permeten fer-te una idea de la vida al camp. Després dels refugiats espanyols, el camp va acollir gitanos i jueus fruit de la política de col·laboració amb el règim nazi del govern francés de Vichy. Molts dels jueus van ser deportats a camps d'extermini. Colpeja llegir la carta d'una mare que escriu al seu fillet de 2 anys a qui aconsegueix amagar de la deportació deixant-lo en mans d'una veïna. La dona i el seu marit van morir a Auswitch. No vaig poder evitar emocionar-me. També amb un quadern escolar d'una nena espanyola escrivint un poema de Lorca. Un cop acabada la guerra, el camp va acollir presoners alemanys i italians. Als anys 50 i 60, refugiats procedents de la pèrdua de les colònies com Argelia, Guinea o Vietnam. Als anys 80, va ser un Centre d'Internament d'Estrangers. L'exposició finalitza amb una reflexió sobre les poblacions desplaçades al món durant el segle XX i XXI, justament en un moment on veiem a la població civil fugint d'Afganistan.

Una visita casual però també història i curiosa que ens vam trobar quan vam anar a la platja de la Bahia de Poulille va ser descobrir que aquella zona havia estat una colònia industrial de dinamita des de mitjans del segle XIX fins als anys 80 del segle XX que va fundar Alfred Nobel. Es pot visitar el museu que recupera la història de la fàbrica i la vida en la colònia.

En general, una visita interessant i necessària d'un moment recent de la nostra història que s'hauria de conèixer més. D'altra banda, observem una desidia, falta d'interès o voluntat volguda per no tenir cura d'aquests espais de memòria històrica.