diumenge, 25 de desembre de 2016

Coses que m'han emocionat aquest 2016

Vaig a inspirar-me en el Xavier Bosch que escrivia fa uns dies al diari Ara un article que es titulava "Digues que t'emociona i et diré com ets" per intentar fer un recull d'aquelles coses que més m'han emocionat durant aquest any que s'acaba.

Aquest 2016 m'ha emocionat la panxeta d'embarassada de la meva germana durant el dinar de Nadal que significa que seré tieta per primera vegada, les sirenes sonant a Hiroshima a les 8.15 del matí el passat 6 d'agost amb tota la ciutat en absolut silenci, un article de Carles Capdevila dedicat a la seva cosina que acabava de morir, el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona d'en Pérez Andújar, la cantant Nina de Juan cantant amb la veu trencada "De haberlo sabido" en un concert de Quique González al Palau de la Música, la meva parella enviant-me un audio per whasapp cantant la mateixa cançó una setmana més tard. M'ha emocionat un article de l'Eva Piquer sobre la tristessa que m'ha fet recordar el meu pare que enguany ha fet 10 anys que es va morir, la lectura adictiva de "Primavera, estiu, ectètera" de la Marta Rojals, el cinema en silenci quan va acabar la projecció del documental "Astral"  del programa Salvados amb l'impacte de la imatge final de les persones acabades de rescatar al Mediterrani després de mesos i anys de patiment per arribar fins allà i pujant a un vaixell que representava Europa on eren escorcollats, l'escena del darrer concert que van fer els Beatles en el terrat de l'estudi Apple Corps a Londres que tanca el documental Eight Days a Week, la inauguració dels dos centres socioeducatius de Poble-sec i Poblenou als que he pogut contribuir amb la meva feina, notar com la carn de Hida es desfeia a la boca en un restaurant de Takayama, les escenes de Federico Garcia Loca en el capítol dedicat a la Residencia de Estudiantes de la serie "El Ministerio del Tiempo", l'Ainhoa corrents i cridant per abraçar-me quan em veu pel carrer, el pare del Pedro Àlvarez que 24 anys després continua lluitant per fer justícia per l'assassinat del seu fill.

Aquest any també m'ha emocionat trepitjar la neu després de molts anys amb la Marian i la Cristina, conèixer la història de l'esquela que el marit de d'Elena Lupiañez publica cada any per explicar-li com va la vida sense ella, fer la meva primera cursa de 10 km, veure com la meva mare es mobilitzava per buscar suport de la comunitat per defensar una veïna xinesa a qui estan assetjant, veure com instal.laven per fi els bancs al carrer de ma mare després de molts mesos de lluita, la mort de la Laura Martínez de RAC 1, el sol desapareixent mentre puja la marea sota el tori gegant a l'illa de Miyajima, els nens de 5 anys que es van fugar d'un cole de Barcelona agafats de la mà, la publicació del primer llibre de la Sandra Ferrer, celebrar l'aniversari de l'Anna a casa d'uns desconeguts, l'arribada del Víctor i l'Adam, el primer dia al Congres dels Diputats de moltes noves formacions polítiques, el jurament de la senadora Virginia Felipe jurant que no tornarà a fer un jurament en una sala amb barreres.

Aquestes són algunes de les coses que m'han emocionat, algunes són tristes, d'altres alegres, algunes són petits detalls, altres moments històrics. Les coses que t'emocionen no es poden triar, arriben de cop, t'assalten per l'esquena i se't fiquen als ulls com una mica de pols que un vent sobtat ha aixecat.