dilluns, 31 d’agost de 2009

Llegeixo avui un estudi elaborat per Adecco i l’IESE Business Schooll que els immigrants amb més alt nivell d’estudis són els que més tenen més problemes per trobar feina a Espanya. No sé per quina associació d’idees m’ha vingut al cap el darrer viatge a Istambul on em vaig fixar en un pràctica que aquí cada vegada abandonem més: crear llocs de treball. Mentre aquí competim per veure qui pot eliminar més llocs de treball com ara conductors/es de metro, venedors/es de bitllets a les taquilles, restaurants sense cambrers/es i botigues sense dependents/es ... a Turquia no escatimen en personal. És agradable anar a un bar i tenir sempre un cambrer pendent de tu, és reconfortant fer una excursió en ferry i veure avançar els venedors de begudes i àpats entre els seients oferint una beguda freda o calenta als passatgers, mentre aquí ens conformaríem amb una trista sala amb màquines expenedores. Als transports públics també hi ha sempre una tasca per a casa persona: els venedors de bitllets, les persones que col·locades al costat de les rodes d’accés tenen la doble funció d’assistir al visitant desorientat i controlar que tothom accedeixi al tramvia, metro o autobús pagant. També ens els autobusos turcs, el conductor ja no ha de preocupar-se per atraure el passatger més xerraire perquè li doni conversa atès que està acompanyat en la seva jornada laboral pel cobrador, una figura que la meva mare recorda que existia als autobusos i tramvies de Barcelona. Professions i oficis que ja formen part del passat. I en definitiva, llocs de treball que s’han perdut i que existien per facilitar la vida del client o passatger. Sóc conscient que les empreses, i especialment els organismes públics, han de reduir despeses. I en aquest cas en despeses de personal. Però és inevitable trobar a faltar aquesta atenció personal que gaudeixes en una ciutat com Estambul.

divendres, 28 d’agost de 2009

Una nova paraula: quisicosa

M'encanta descobrir noves paraules, sobretot si són poc conegudes i ajuden a definir una realitat que existia però a la què jo no sabia posar-li nom. I cada vegada que succeeix aquest petit miracle, em prometo que aquella troballa no serà en va. És a dir, no només vull incorporar-la al meu diccionari personal sinó que em poso l’uniforme de la responsabilitat de contribuir a la seva difusió entre els meus coneguts. Malauradament, no sempre acompleixo tot allò que em prometo a mi mateixa (però Déu ni do les promeses realitzades que tatxo cada setmana de la meva llista de temes pendents). I aquí va una més.

Aquesta setmana fullejant les primeres pàgines del llibre
“La revolución de la riqueza” dels sorprenents Alvin i Heidi Tofflen he descobert la paraula en castellà “quisicosas”. El traductor del llibre ens fa aquest regal il·lustrant-nos sobre el significat d’aquesta paraula. Es tracta d’una traducció de la paraula “factoids” inventada pel periodista Norman Mailer (un dels grans noms del Nuevo Periodismo, aquella tendència periodística dels anys 60 i 70 que em va reconciliar amb la professió quan estudiava a la facultat) en el seu llibre sobre Marilyn. La paraula es refereix a, i cito al traductor: “verdades parciales o extrapoladas sin valor real para el conocimiento y que proporcionan una información poco significativa”.


Quantes vegades ens trobem els mitjans de comunicació del nostre país immersos en la missió que ens convencem que estem davant d’una informació transcendental quan no és més que un fet irrellevant que ells volen convertir en gran notícia. El pitjor és quan la resta de mitjans per no quedar-se enrera pugen al carro de la “quisicosa” i sorgeixen les notícies col·laterals a partir d’aquesta. I no parlo només de la premsa rosa o dels programes de televisió de successos o sensacionalistes, sinó que tots cauen en el algun moment en la temptació de la “quisicosa”, en ser capaços de fer que el carrer vagi ple d’una notícia sense interès periodístic que hem convertit en estrella.

dijous, 27 d’agost de 2009

¿La prensa escrita caduca?

Pese a la inmediatez y infinidad de opciones que te permite Internet, confieso que soy de las que sigue teniendo cierta querencia a leer el periódico en papel. Me gusta pasar las páginas (aunque luego deje mis huellas dactilares por todas parte, sobre todo si llevo pantalones blancos), doblarlo, subrayarlo y a veces recortarlo. Pero tal y como están enfocados actualmente, me parece que tienen los días contados. Hace un mes comiendo con una periodista de La Vanguardia tuvimos un debate sobre el tema y ella se negaba enérgicamente a aceptar a esa posibilidad bastante indignida con la idea. ¿Qué interés tiene que la información del día o la portada sea la noticia de un accidente/atentado/acontecimiento que tuvo lugar ayer al mediodía? En este tiempo ya nos hemos informado a través de la radio, la televisión e Internet. La mayoría de los diarios tal y como están concebidos hoy no nos aportan nada nuevo a la información que ya tenemos. Pero eso no significa que vayan, o que tengan, que desaparecer, pero que necesitan hacer un viraje hacia otros terrenos periodísticos pienso que está fuera de toda duda. Como fuente de información de noticias ya no pueden aportarnos nada, pero su valor añadido puede estar en ofrecer reflexión, análisis y opinión para leer de manera pausada y relajada en el autobús, frente a una taza de café o en una tumbona, como nos gusta hacer a los amantes del papel. Hay que reconocer que se han dado algunos pasos. Los reportajes en profundidad aportando un enfoque diferente a los temas de actualidad que cada día nos ofrecen las páginas centrales de El País y La Vanguardia van en ese camino.
Un ejemplo. Ayer leo en la edición escrita de El País (y hoy en El Periódico) la noticia que Wikipedia extremará las revisiones de sus entradas para evitar errores como el que hace unos meses daba por muerto al senador Kennedy (cuando murió ayer), información que ya está antigua para mí puesto que la leí hace varios días en Internet.

dimecres, 26 d’agost de 2009



Gairebé cada vegada que passava la meva targeta per la màquina per accedir al metro de Nova York intentava no tenir cap problema amb roda giratòria perquè em venia al cap una escena de la pel·lícula The Visitor que vaig veure fa unes setmanes als cinemes Verdi. En aquella escena, un incident tan intranscendent com quedar-te atrapat durant un instant en la roda giratòria d’accés al metro canvia la vida d’un dels protagonistes, un jove músic sirià que no té permís de residència per viure als Estats Units, i per conseqüència la de la resta dels personatges de la pel·lícula. Sempre m’ha inquietat el fet que els esdeveniments més insignificants, poden ser la pedreta a la cadena que faci saltar pels aires tota la nostra vida. La pedreta en el camí que canviï el teu destí. Para lo bueno y para lo malo. En aquest cas, l’incident ens permet sentir la impotència contra el sistema burocràtic americà i les seves dures lleis d’immigració. Un sistema deshumanitzat, fred, absurd, hermètic, una paret contra la que s’estavellen els personatges. Il·legal, sense papers, indocumentat, tots els noms que ens inventem per negar la llibertat de les persones a viure on els dóna la gana. On són feliços i fan feliços als altres. Concretament, la presència del músic sirià fa feliç al protagonista de la cinta, un professor universitari trist i desil·lusionat. I és que la pel·lícula també reflecteix el fracàs de rendir-nos a una vida avorrida i monòtona, la tristesa de tenir una feina que no ens estimula, l’apatia que suposa perdre l’interès per tot.

The visitor no parla de la soledat, una paraula que té una mala fama absolutament injustificada, sinó de l’aïllament social i, sobretot, de l’aïllament emocional. De com els éssers humans necessitem crear vincles i lligams amb altres persones per sentir-nos vius. El senzill fet d’acostar-se a algú, preocupar-se per algú, cuidar d’algú, interessar-se per algú i que algú s’interessi per tu pot aconseguir pintar de color una existència gris. Fins al punt de donar sentit a una vida. I què passa quan aquest algú és un autèntic desconegut? Com retenir aquesta presència al nostre costat? (La foto és meva).
Per cert, la imatge antipàtica i de fredor burocràtic dels funcionaris que surten a la pel·lícula contrasta amb la meva experiència amb els funcionaris de Nova York i en general amb tota la gent que m’he trobat en aquesta ciutat, amable, sol·lícita, simpàtica, amb una predisposició admirable, i inesperada, a ajudar El Visitant. Especialment grata va ser la meva sorpresa amb el personal d’immigració de l’aeroport, tot simpatia i somriures. Una coneguda em va explicar que dins de cada garita tenen un cartell del Govern que els recorda que la imatge que ells donen és la primera que té el visitant quan arriba a Estats Units. Una evidència que no sempre tenim tan clara al nostre país.

dimarts, 25 d’agost de 2009

El perquè de tot plegat

El título es para intentar enfadar un poco a la mítica heroína de “Lo que el viento se llevó” y llevarle la contraria. Porque en lugar de vivir anclada en el pasado o posponer la vida para mañana, mi espíritu es más afín al Carpe Diem renacentista. Y no sólo se trata de disfrutar el presente, también es porque mi carácter metódico y disciplinado me abstiene de dejar de las cosas para mañana. Y centrándonos en el hecho de escribir en el blog, porque de eso se trata, porque en un mundo que avanza a ritmo tan vertiginoso hay cosas que es preciso decir/expresar/comentar hoy porque mañana ya estarán caducas. Y para recordarme a mi misma que en El Principio, mi principio, siempre estuvo el cine.