Desconfiar dels periodistes?

Vaig assistir ahir a una jornada molt interessant que organtizava ECAS (entitats catalanes d’acció social) sobre entitats socials i mitjans de comunicació. Amb l’engrescador títol de “històries humanes: morbositat o sensibilització?”, el periodista i ex director de TV3, Francesc Escribano, va establir un diàleg molt enriquidor amb les entitas presents en l’acte.

Escribano va denunciar que als mitjans els interessen “més els fets que les persones” i que hi ha una barreja d’informació i opinió, i inclús, un e

xcès d’opinió. També va reconèixer que la realitat és massa complexa, i a vegades no t’encaixa, però els periodistes van a fer el reportatge amb una idea preconcebuda del què volen dir i explicar. “La feina dels periodi

stes sovint és més semblant a la dels guionistes de ficció”, va assegurar el director de programes que retrataven la realitat com Ciutadans, Vides Privades, Bellvitge Hospital o Jutjats, explicant que en la realitat les coses passen i no tenen sentit, però en la ficció tot està lligat, tramat, tot passa per alguna cosa: “els periodistes volen donar sentit a les informacions, les volen quadrar perquè la gent les entengui”.

Escribano també va reclamar que s’han de donar a conèixer els problemes puntuals però també els problemes crònics. Cert que la nostra missió és donar a conèixer a la societat que existixen problemes i situacions que si no els reflecteixen els mitjans no existirien als ulls de la població. Són els mitjans qui han fet una tasca fantàstica de denúncia de les situacions de violència masclista en els darrers 15 anys. Però em pregunto: a qualsevol preu? Hem d'anar a tot? Un parell de companyes d’entitats presentes a la jornada es preguntaven si havien de donar resposta a totes les peticions de mitjans atès que sovint havien tingut males experiències (de fet, asseguraven que “mai fan el tractament que ens agradaria”) amb tractaments morbosos o sensacionalistes dels seus col·lectius. En aquest sentit, Escribano va recomanar: “desconfieu dels periodistes”. Consell amb el què no estic absolutament d’acord. Per a mí, la relació entre els periodistes de mitjans i els coneguts com a “periodistes de fons” s’ha de basar en la confiança mutua. Per descomptat que no estic dient una confiança cega. D’entrada, hi ha mitjans i programes de televisió amb els què no treballo, als que ni se m’acudeix acudir ni tampoc acceptar les seves peticions, perquè sé que faran un tractament sensacionalista del problema o del colectiu. Per això crec fermament que hem de donar visibilitat a les nostres entitats als mitjans, però no a qualsevol preu. Prou de la obsessio per la quantitat de vegades que sortim als mitjans. Més val sortir menys i millor. Per tant, penso que s’ha de treballar fent una tria de qualitat de les teves aparcicions als mitjans.

Però és que a més, jo confio en els mitjans i els periodistes amb els què treballo habitualment, perquè els conec, he parlat amb ells, he dinat amb ells vàries vegades i sobretot m’han demostrat amb la seva feina al mitjà i els temes que m’han tractat que faran un enfocament constructiu i professional. Això no treu, que sempre els hagis de preguntar per què volen aquell testimoni, aquella xifra, quin tipus d’ús en faran, quin tractament li donaran, quin és l’enfocament del reportatge. Però parlava d’una relació de confiança mutua perquè els periodistes també han de poder confiar en tu. Igual que ells s’han guanyat la teva confiança, tu t’has de guanyar la seva. El dia que els venguis un gol, que els enganyis, que t’aprofitis d’ell, no tornaran a treballar amb la teva entitat.

I confiança també en els col·lectius de la teva entitat i en els beneficiaris. Sovint, al principi la gent és reticent a sortir en els mitjans de comunicació perquè han tingut males experiències amb el tractament que després han donat al seu testimoni. Aquí s’ha de fer una feina pedagògia molt important per trencar aquestes barreres, d’altra banda lògiques. Però no només es tracta de convèncer les persones o entitats amb paraules, se’ls ha de demostrar que és important que els mitjans recullin el seu testimoni, el seu projecte, el seu problema per donar-lo a conèixer amb fets. I els fets són reportatges acurats, professionals i sensibles com el què fan molts professionals i mitjans d’aquest país. A partir d’aquí, les persones de la teva entitat confiaran que si els envies a un mitjà no els estàs ficant en un parany.

Tot i el meu optimisme, he de confessar que sovint la tranquil·litat absoluta no arriba fins que es publica o s’emet el reportatge.

El paper del gabinet de comunicació en les entitats socials

Amb els companys i companyes de comunicació de les entitats assistents a la jornada comentàvem que cada vegada més els periodistes dels mitjans, segurament per la falta de temps i de mitjans però amb algun afegit de comoditat, han deixat de exercir una de les tasques més fascinants, i també més feixuga, que és investigar, buscar els temes i els testimonis per als seus temes. Aquesta feina de producció ens la traspassen als “periodistes de fons” perquè els facilitem les histories humanes i personales que il·lustrin els seus temes.

En aquest sentit, un dels pocs periodistes assistents a la sessió, sinó l’únic, confirmava aquesta percepció i reclamava que els periodistes anéssin directament a buscar els testimonis dels problemes i de les entitats. Cert .... però precisament és en aquestes situacions on s’acostumen a produir les males experiències de què parlàvema abans. És possible que aquell testimoni no sàpiga fer aquesta tria selecctiva de qualitat tan important. Si coneixes bé el sector mediàtic i als professionals, no saps qui et farà un tractament acurat i qui el farà sensacionalista. El paper dels gabinets de comunicació en les entitats socials que treballen amb col·lectius tan sensibles con la infància, adolescència, gent gran, persones amb problemes de drogadiccions, persones sense sostre, dones maltractades, persones amb discapacitat.... tenen aquesta funció clau de fer de filtre dels mitjans i de protegir els seus col·lectius de depredadors de notícies-impacte.

Fa un parell de setmanes, un jove periodista que està fent reportatges sobre models positius de joves m’explicava que volia fer un tema sobre uns joves que havien posat en marxa una discoteca per persones amb discapacitat ... però que tenien reticències perquè alguns mitjans havien fet uns reportatges molt sensacionalistes del seu projecte. El company periodista els havia dit: “el que necessiteu és algú que us porti la comunicació”.

Cronica de ECAS: http://acciosocial.org/actualitat-ecas/una-historia-val-mes-que-mil-projectes/