Cinema i literatura de la postguerra espanyola al món rural

Aquests dies ha coincidit que he vist algunes pel•lícules i he acabat algun llibre tots al voltant de la repressió, de la tirania, de l’abús de poder dels primes anys de la postguerra.

Ahir vaig veure la pel•lícula basada en la novela•la que vaig acabar fa una setmana: “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré, una novel•la tan ben escrita, tan ben trabada, intensa, complexa, amb uns personatges plens d’humanitat, sense cap grandesa i amb moltes misèries. Misèries com la gelosia, la passió, la vanitat, l’avarícia, la soberbia, però especialmente la misèria més comprensible i més entranyable de la novel•la és la de la por. La por que no es cobardia, és por. La por dels vençuts, la por dels humiliats, la por dels altres, dels que no són ni vençuts ni vencedors però estan al mig i tenen tanta por que acaben esdevenint còmplices dels abusos i de la repressió. És difícil poder jutjar als altres des de la seguretat de viure en un país lliure al seglel XXI. Què hauries fet tu? Com t’hauries comportat? Hauries arriscat la vida per rebelar-te per dignitat sabent que tenies les de perdre? No és tan fàcil assignar la paraula herois i covards en aquelles circumstàncies. A vegades s’intercanvien els papers, i qui sap si aquell que ha passat a la història com un heroi era un traïdor o res se sap de tants herois perquè ningú va quedar viu per explicar la seva audàcia. I tanmateix, els que tenen por han d’enfrontar-se després a la seva propia culpa, la seva vergonya, acceptar-se a un mateix per tenir por. Quan la culpa no és teva per tenir por, sinó dels altres que són els que assassinen i roben i maten. A més, la novel•la parla dels dies previs a la invasió de la Vall d’Aran, que m’ha vinculat a “Inés y la alegría” d’Almudena Grandes que vaig llegir aquest estiu. En aquesta ocasió, era la aventura dels que fèien la invasió i es trobaven un país derrotat, vençut, que no els recolçava. En “Les veus del Pamano” veiem l’altre costat. La población atemorida i vençuda que no reacciona quan arriba la invasió.




I això, tot just una setmana després de veure “Pa negre”, que també em va colpir però molt menys que “Les veus del Pamano”. D’entrada, he de reconèixer que vaig ser incapaç d’acabar el llibre d’Emili Teixidor quan ho vaig intentar fa anys. Reconec que precisamente el què més em va colpir de la pel•lícula és el final, la traició infantil del nen, la rendición, la sensació que si les noves generacions es venen a l’enemic ja tot estava perdut. I em va recordar tant al final impactant i dur de “La lengua de las mariposas”.



En realitat, les dues són històries d’infants compromesos i intel•ligents que viuen la repressió dels vencedors en la por de les seves famílies vençudes. Ja ho he dit alguna vegada, ,les històries de nens són sempre les més impactants per explicar una història. El punt de vista de la càmera baixa a ras de terra. I tot és llavors més impactant. Com aquestes també penso en “El laberinto del Fauno”.



Les quatre són històries que parlen de la repressió franquista en pobles petits, en zones rurals, on sembla que s’intensifica la por i el recel. Es tracta de microcosmos, universos petits i tancats on tothom es coneix, on tothom es vigila, on no hi ha escapatòria, persones atrapades pels límits físics del poble, per les venjances personals i les desconfiances. La tensió sembla que es pugui tallar amb un ganivet en aquests pobles amb ulls a les finestres i orelles a les parets, amb punys picant a les portes amb violència a mitjanit. Pensava també en la pel•lícula “Silencio roto” de Montxo Armendáriz, que explica com qui pateix la repressió, qui es queda en primera línia d’aquesta guerra desigual de la postguerra és la població més indefensa: les dones, els avis, els nens. Els homes agafen les armes i marxen a les muntanyes a lluitar i defensar-se. I deixen les dones i els infants indefensos en les mans de les forces franquistes que exerceixen la seva repressió i venjança contra ells.



N’hi ha altres novel•les i pel•lícules d’aquella época. Fa poc vaig veure també emocionada “La mujer del anarquista” o la duresa de “Los girasoles ciegos”, però són històries de ciutat, urbanes, amb altres recursos, altres geografies, altres límits, diferents a l’àmbient angoixant i irrespirable de la postguerra rural.