Barcelona: un aeroport inaccessible

Visc ans 5 o 7 minuts en cotxe de l’aeroport de Barcelona. Agafo avions amb freqüència i tornar de l’aeroport es converteix en una autèntica odissea. No tinc cotxe ni m’agrada passar-me vida demanant favors a familiars i amics perquè vinguin a buscar-me a l’aeroport, així que puc trigar el doble de temps d’anar de l’aeroport a casa meva que de fer el trajecte Santiago-Barcelona en avió A més, tota la infraestructura que envolta l’aeroport no està pensada per al viatger, no és gens accessible. Aquesta és la crònica d’una arribada típica a l’aeroport de Barcelona. Si arribes a la nova termina de l’aeroport (com la majoria de les darreres vegades que he viatjat) ja necessites uns 10 minuts per sortir de la terminal atès que la sortida no està propera a les portes d’embarcament sinó que has de seguir un laberint de fletxes i indicacions que ¡oh sorpresa! et fan passar pel mig de la zona de botigues de la terminal. Un cop fora has d’agafar un autobús que et porta a l’antiga terminal. Un autobús d’AENA que no està dissenyat per al seu ús: fer de transfer de viatgers d’una terminal a l’altra. En altres aeroports del món on tenen aquests serveis, l’autobús és més ample del normal, amb els seients enganxat a la paret, deixant espai al passadís i per seure i portar la maleta amb tu, a més d’un espai específic per deixar l’equipatge. Els autobusos que fan la connexió entre terminals de l’aeroport de Barcelona són igual que els autobusos de línia de Barcelona però pintats amb els colors corporatius d’AENA: amb els seients alineats de dos en dos, un passadís estret, seients estrets on entres tu o la maleta i cap espai per l’equipatge. Per tant, els seients del mig del passadís sempre queden buits i com que es tracta d’un autobús d’aeroport, la gent entra amb maletes, però s’han d’apinyar a l’entrada i la sortida perquè les maletes acumulades al passadís impedeixen el pas. La meitat de l’autobús queda inutilitzat.
Aquest autobús que triga uns quinze minuts en fer el recorregut, mentre la gent apinyada trontolla sobre les seves maletes i perilla de caure. Aquest autobús et deixa a la porta de l’antiga terminal, en comptes de portar-te a l’estació de la RENFE, a on es dirigeix el 90% dels passatgers de l’autobús (de fet, l’autobús per anar a la nova terminal surt de la RENFE). Per tant, tothom ha de travessar el pas superior per arribar a la RENFE on queden rastres del què era una antiga cinta mecànica que ara no existeix. Imagino la cara de viatge estranger que arriba a Barcelona per primera vegada i ja es troba amb la imatge cutre de “la no cinta” de la llarga passarel•la a la RENFE que s’ha de recórrer arrossegant la maleta. Quan arriba el tren a l’estació, que surt cada 30 hora, i pots arribar a la porta del tren després del caos i embut que provoca una andana tan estreta on tothom entra i surt per la mateixa entrada, resulta que per pujar al tren has de fer un salt enorme perquè la porta està molt alta (inaccessible per una persona amb cadires de rodes i molt difícil per algú amb mobilitat reduïda). Si baixes a la segona parada de la RENFE, a Bellvitge, no és una estació adaptada (tot i ser la segona estació de la línia de l’aeroport), per tant, has de baixar i pujar infinitat d’escales per sortir de l’estació. Finalment arribo a l’estació de Gornal dels Ferrocarrils de la Generalitat que sí que és accessible i adaptada. Quan arribo a casa meva, després de dos parades de ferrocarril, poden haver passat unes dues hores des de que vaig aterrar a Barcelona.
Alguns diran... doncs agafa un taxi. És cert que arribo a casa en 5 minuts, però si el taxímetre marca 9 euros, el taxista em cobra 20 perquè és la tarifa mínima des de l’aeroport, així que s’embutxaca 10 de propina per un trajecte de 5 minuts.