dimecres, 26 d’agost de 2009



Gairebé cada vegada que passava la meva targeta per la màquina per accedir al metro de Nova York intentava no tenir cap problema amb roda giratòria perquè em venia al cap una escena de la pel·lícula The Visitor que vaig veure fa unes setmanes als cinemes Verdi. En aquella escena, un incident tan intranscendent com quedar-te atrapat durant un instant en la roda giratòria d’accés al metro canvia la vida d’un dels protagonistes, un jove músic sirià que no té permís de residència per viure als Estats Units, i per conseqüència la de la resta dels personatges de la pel·lícula. Sempre m’ha inquietat el fet que els esdeveniments més insignificants, poden ser la pedreta a la cadena que faci saltar pels aires tota la nostra vida. La pedreta en el camí que canviï el teu destí. Para lo bueno y para lo malo. En aquest cas, l’incident ens permet sentir la impotència contra el sistema burocràtic americà i les seves dures lleis d’immigració. Un sistema deshumanitzat, fred, absurd, hermètic, una paret contra la que s’estavellen els personatges. Il·legal, sense papers, indocumentat, tots els noms que ens inventem per negar la llibertat de les persones a viure on els dóna la gana. On són feliços i fan feliços als altres. Concretament, la presència del músic sirià fa feliç al protagonista de la cinta, un professor universitari trist i desil·lusionat. I és que la pel·lícula també reflecteix el fracàs de rendir-nos a una vida avorrida i monòtona, la tristesa de tenir una feina que no ens estimula, l’apatia que suposa perdre l’interès per tot.

The visitor no parla de la soledat, una paraula que té una mala fama absolutament injustificada, sinó de l’aïllament social i, sobretot, de l’aïllament emocional. De com els éssers humans necessitem crear vincles i lligams amb altres persones per sentir-nos vius. El senzill fet d’acostar-se a algú, preocupar-se per algú, cuidar d’algú, interessar-se per algú i que algú s’interessi per tu pot aconseguir pintar de color una existència gris. Fins al punt de donar sentit a una vida. I què passa quan aquest algú és un autèntic desconegut? Com retenir aquesta presència al nostre costat? (La foto és meva).
Per cert, la imatge antipàtica i de fredor burocràtic dels funcionaris que surten a la pel·lícula contrasta amb la meva experiència amb els funcionaris de Nova York i en general amb tota la gent que m’he trobat en aquesta ciutat, amable, sol·lícita, simpàtica, amb una predisposició admirable, i inesperada, a ajudar El Visitant. Especialment grata va ser la meva sorpresa amb el personal d’immigració de l’aeroport, tot simpatia i somriures. Una coneguda em va explicar que dins de cada garita tenen un cartell del Govern que els recorda que la imatge que ells donen és la primera que té el visitant quan arriba a Estats Units. Una evidència que no sempre tenim tan clara al nostre país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada