La lluita per la justicia ambiental de les dones de la Terra de foc

 Els romans la coneixien com a Campania Felix per la riquesa i fertilitat d’aquestes terres i els seus aqüífers i la bellesa del paisatge al peu del Vesuvi. Avui la zona situada entre les províncies de Nàpols i Caserna és coneix com a “Terra dei fuochi”, un dels majors abocador de residus tòxics industrials del món. Una terra enverinada, un paisatge desolador on s’han estat abocant i cremant residus que han contaminat terra, aigua i aire.  

Aquesta és una història de devastació premeditada i sistemàtica de la terra que implica crim organitzat, política i empreses, per evadir els costos i impostos que comporta la gestió dels residus tòxics industrial. Però també és una història sobre l’asimetria de poder entre el sud i el nord d’Itàlia, entre les empreses, els polítics i la màfia i les comunitats i veïns. Darrera d’aquest desastre ambiental i de salut pública s’amaguen els interessos econòmics del tràfic de residus perillosos i nocius de la industria. Segons el documental, “Residuos: No hay marcha atrás”, “el tráfico ilegal de residuos mueve unos 14.000 millones de euros. Este es uno de los negocios más rentables, después de las armas y las drogas".

Les arrels d’aquesta catàstrofe les trobem als anys 80 quan alguns clans familiars vinculats a la Camorra se n’adonen del negoci de la gestió dels residus i aconsegueixen una situació de monopoli amb la inèrcia, indiferència o complicitat de les autoritats que van decidir que la Campania seria la regió on ubicar els abocadors en nom del bé comú. 410.000 camions han transportat més de 10 milions de tones de residus tòxics del nord al sud d’Itàlia, segons el documental “La terra dei fuochi”.

Es va escollir una comunitat aparentment feble i apàtica, acostumada a baixar el cap davant dels abusos de poder. Tanmateix, en aquesta ocasió es va formar una resistència que es va organitzar per la justícia ambiental. Les protestes de la població van arribar al seu punt àlgid l’any 2008 amb la creació de campaments on els veïns van viure durant mesos en caravanes i tendes de campanya. “Questa é la frontera tra cittadini e Stato: la salute pubblica e la tutela del territorio, nostro bene più prezioso, perché stracarico di storia e di patrimonio culturale”, explica l’escriptor Erri de luca al pròleg del llibre “Teresa e le altre”. En aquell moment, el govern neoliberal de Silvio Berlusconi va decretar el control militar de la zona i va donar autorització per reprimir amb violència les accions de protesta que impedien el pas de camions o el funcionament dels abocadors. La coneguda com a “guerra dels residus” va arribar a les portades nacionals i internacionals, aconseguint el suport de l’opinió pública i obligant el govern de Berlusconi a fer marxa enrere.

 La famosa obra “Gomorra” di Roberto Saviano al seu darrer capítol titulat “la Terra dei fuochi” parla dels residus tòxics a la Campania i de l’increment de malalties i tumors relacionats. A Novella Vitale aquest fragment li va canviar la vida. Va fotocopiar aquest capítol i el va repartir per la feina, les botigues i les bústies dels seus veïns. “Da quel momento, comunque, ho sentito fortemente che dovevo faré qualcosa per mia figlia, per la mia gente, per la mia terra”. Ho explica al llibre “Teresa e le altre” coordinat pel professor d’humanisme ecològic Marco Armiero, on les dones parlen en primera persona d’aquelles protestes. ”Non potremmo interrogarci su come una data ricerca sia stata influenzata da quanto accade nella società”( Armiero, 2014).

Un coneixement encarnat 

Aquesta recerca es basa en una producció de coneixement que dona veu a les persones que experimenten aquesta realitat, com a cossos que són rellevants per la seva participació i implicació en el conflicte.   “La prima volta che ho visto un rogo di rifiuti: un dolore fitto, come un pugno nello stomaco, che non mi permetteva di stare in piedi, una sensazione di nàusea che rasentava la voglia di vomitaré”, explica Nunzia a “Teresa e les altre” (2014). No és un coneixement sorgit d’un laboratori, sinó des dels vincles de la comunitat, del saber compartit, de la vivència dels cossos, del dolor i del patiment. 

En un article del 2004 publicat a la revista The Lancet Oncology, els doctors Alfredo Mazza i Kathryn Senior relacionen l’increment de casos de càncer a la zona de Nàpols i Salerno amb la contaminació ambiental de la zona. Al documental “Residuos: No hay marcha atrás”, Marilena Natale reitera que l’augment de casos de càncer està relacionat amb els crims ecològics de la zona. L’evidència científica confirma els elevats índex de malalties cancerígenes a la “Terra dei Fuoghi”, però els testimonis de “Teresa e le altre” posen de relleu el saber informal i l’experiència directa i el dany ambiental encarnat en la malaltia.  Al llibre “Teresa e le altre”, Nunzia  relata els dolors a l’estomac, als intestins, les diarrees, les hemorràgies, la solitud, la tristesa, les intervencions quirúrgiques, les hospitalitzacions, les dificultats de mobilitat per una  malaltia autoimmune que es vincula a la contaminació de la zona: “Che cosa il mio corpo mi stava comunicando con le continue infezione che mi colpivano e la diffusa putrefazione delle mie ferite chirurgiche, perennement aperte”.

A través de la vivència per les malalties i morts dels familiars i amics, el patiment de les protagonistes del llibre es transforma en activisme polític: “Dopo la mia malattia, la battaglia per la difesa dell’ambiente è estata la mia ragione di vita, il mio ruolo sul pianeta”, confessa Nunzia a “Teresa e le altre” (2014).

 

El relat en primera persona de les dones  

Aquesta obra recopila la connexió entre epistemologia i política. És un projecte epistemològic feminista que parteix d’una democràcia cognitiva perquè inclou la perspectiva de les dones protagonistes en aquesta lluita, punts de vista que han estat marginats i subjugats.  Estem parlant de fèmines del sud d’Itàlia, on per la seva condició de dones i pel crim organitzat a la zona han estat educades en el silenci i l’obediència: “Dobbiamo estaré buoni e tranquilli mentre la nostra terra viene devastata”, assegura Novella Vitale a “Teresa et le altre” (2014).

I és que en aquesta lluita per la justícia ambiental les dones tenen un paper protagonista. “Non figlie, non madri, non mogli: innazitutto done contro la riduzione del loro paraggi a pattumiere infette. Donne oltre la prima linea, che è trincea difensiva: donne a ocupare lo spazio vuoto tra le prepotenze di Stato e la legittima difesa della loro comunità”, recorda Erri de Luca al pròleg del “Teresa e le altre.

Més enllà de les dades numèriques, el relats en primera persona del llibre coordinat per Armiero  ajuden a fer pensable i visible el dany ambiental a través de les veus expertes.  Les posicions postestructuralistes parlen del llenguatge com a agent que construeix la realitat social, les percepcions i representacions que ens fem del món. Per tant, ens trobem amb un projecte de guerrilla narrativa on el relat esdevé un instrument de resistència i assumeix la responsabilitat del punt de vista. A més, les protagonistes parlen de les olors, sabors, llengües que s’inflen, ulls que piquen, ganes de vomitar, dolor a l’estomac aconsegueixen fer tangible els efectes tòxics amb un discurs multisensorial que contribueix a donar rellevància política als residus.

Identitat d’una comunitat empoderada   

 “Stare al presidio significava rivendicare il diritto ad abitare in un ambiente non contaminato, a tutelare la pròpia salute e quella dei propi figli, ma anche delle radici comunei, preservando un luogo fortamente identitario qual è il Vesuvio”, recorda Carlota Caputo, al llibre coordinat per Armiero (2014), il·lustrant l’experiència de resistència col·lectiva que ha generat un sentiment de comunitat, ha transformat els vincles i ha aportat a assumir un rol políticament actiu. I conclou Caputo: “un’esperienza di partecipazione democràtica e di lotta civile, che ha cambiato per sempre la loro manera di relazionarsi all’ambiente in cui vivono. Persone diverse per estrazione sociale, livello di istruzione, età, genere, ideologia política , reddito, tutte accomuante dall’intento di difendere il propio territorio bloccando l’apertura della discarica”

Al reportatge “Terra dei fuochi oggi: come sono stati identificati rifiuti tossici e discariche” es mostra com les anàlisis geoquímiques i geofísiques han permès evidenciar la transformació del territori de la Campania per causa dels residus tòxics, una fita de l’Antropocè. Aquest tipus de coneixement de la ciència tradicional ha estat clau per donar autoritat a les denúncies, però també s’ha complementat amb la generació de coneixement que han aportat les comunitats epistèmiques i l’activisme basat en l’evidència. En aquest cas, podríem citar-ne iniciatives com l’organització de comitès de vigilància de les fogueres que eren registrades en una web o la recollida de documentació i entrevistes per poder presentar demandes al Parlament italià i europeu.

De fet, estaríem davant de comunitats epistèmiques híbrides atès que s’ha produït una col·laboració entre la ciència tradicional i el saber experiencial.

L’obra “Teresa et le altre”, coordinat pel professor Marco Armiero és un projecte que exemplifica com fer sensibles els residus i la seva toxicitat a través del relat de dones que encarnen el coneixement en els seus propis cossos i que han participat en l’activisme basat en l’evidència i han format part de comunitat epistèmiques per lluitar per la justícia ambiental.

Aquest article ha estat possible gràcies a les converses i a la documentació aportada per Brigida Di Salvatore, una de les dones autores del llibre que explica la seva experiència com a portaveu del campament i les protestes de Serre a "Teresa e le altre".