dilluns, 4 de juliol de 2011

Conversa d’avui sobre els indignats

Aquest migdia he dinat amb dos companys, que a priori poden semblar dos persones progresistas (un ecologista i un responsable d’entitat juvenil), que estaven completamente en contra del moviment dels indignats. Tot i que és molt fàcil estar en contra d’una cosa amb la distància i sense conèixer per dins el moviment. Aquests eren els seus arguments


“Si potser tenen raó en algunes coses però que entrin en el sistema que per això s’han creat unes regles del joc i per això estan els representants polítics. És molt difícil fer una revolució, canviar el sistema sense moure’s dels límits establerts, sense fer soroll. És com tenir una disputa en veu baixa. “Acampar a plaça Catalunya és ilegal” deient per justificar la violència de la càrrega dels Mossos i defenent que “els Mossos tenen dret a exercir la violència” i si un Mosso et diu que t’aixequis ho has de fer. Sempre? Sota qualsevol argument? Amb qualsevol excusa? Fins i tot quan sóc consciente que estan abusant del seu poder? Amb una defensa d’un Estat gairebé policial.

És difícil canviar un sistema caduc i rovellat sense moure’ns els ciments, i això no es pot fer sense molestar el poder polític i econòmic que està tranquil•lament assegut al seu sofà. “És que molestaven als veïns, a la gent que volia passejar per la plaça, als comerciants”. Deixant de banda qui són els “indefensos” comerciants que hi ha pl. Catalunya (El Corte Inglés, Caja Madrid, Inditex, Telefónica, FNAC, …). Cap d’aquests poders s’ha sentit molest per totes les persones que les empreses han enviat a l’atur mentre es repartien beneficis, ningú no s’ha sentit molest per les famílies que els bancs posen al carrer al cada dia perquè no poden pagar uns prèstecs que ells mateixos van avalar com a sostenibles. Això no ha molestat a ningú, que la gent es reuneixi i protesti sí. Feu la revolució però sense fer massa soroll, que molesta.


“Però era necessari acampar, podien haver anat i tornar cada dia a la plaça”. Era el seu altre argument. Acampar els ha donat visibilitat, ha posat el focus sobre ells, ha fet que cridessin l’atenció. Si no fas coses provocadores no aconsegueixes cridar l’atenció de l’opinió pública, i sinó que li diguin a Greenpeace. Com em comenta una companya, la seva sogra va quedar mes a una protesta a la plaça Sant Jaume per protestar contra les pensions de 300 euros de les vídues. Van, fan la protesta i marxen a casa. No surten mai als mitjans. Si acampessin a la plaça Sant Jaume sortirien als mitjans.


“Hi ha altres canals per fer-ho”- argumentaven - Els partits polítics”, quins partits polítics? Els que estan tan beneficiats per com està muntat el sistema, com la Llei de partits, que no el canviaran mai. Els partits polítics que decideixen el destí de la ciutadania i només els vota el 30% de la població. Jo voto, jo participo en el sistema polític tal i com està muntat, però també crec que l’opinió pública té altres formes d’expressar la seva veu, d’intentar canviar les coses que no els agraden. S’han enquistat en el poder, que no oblidem emana del poble. I el poble és sobirà.

“Però des de la legalitat”, tornen a insistir com si acampar a pl. Catalunya fos terrorisme. Sovint per canviar les coses s’ha d’anar una mica més enllà del correcte, del molest, s’han de traspassar certs límits de la legalitat vigent. Si no haguessin muntat vagues quan eren il•legals, el moviment obrer no hauria aconseguit els drets que tenim ara. Si les dones sufragistas no s’haguessin encadenat a les portes dels tribunals, segurament jo avui no podria votar. És una resistència ciutadana, pacífica, però és l’única possible per pressionar el sistema.

“Però mira com són de violents els indigats al Parlament”. Això és com dir que tots els culers són violents perquè 4 animals destrocen aparadors quan guanya el Barça. Seria com dir que tots els que van a les festes de Gràcia són violents perquè els mateixos 4 animals van muntar una batalla campal fa uns anys. Seria com dir que tothom que va secundar la vaga general és violent per la violència dels què es van tancar al banc a pl. Catalunya el passat setembre. Oi que no se’ns acut fer aquestes generalitzacions i considerar violent l’avi que va cada diumenge al Camp Nou o el nen de 4 anys que porta cada dia la samarreta de Messi? Doncs és igual. Aquests que parlen potser no han anat mai a una assemblea o a la manifestació del 19 de juny. Parlen de la gent que ha anat a les assembles o a les manifestacions com si fóssin 4 anarquistes fora del sistema. Jo he vist professors d’universitat, mestres, metges, infermeres, actors, avies, mestresses de casa, guardia urbans, polítics que estan el sistema, dissenyadors amb un Goya.

Gent molt integrada en el sistema. I he vist avis amb bastó participant en les assembles explicant quan van fer la Guerra “per mantenir els drets que vosaltres teniu ara”. I la van perdre. O senyores amb el cabell blanc emocionades demanat als joves que no abandonin la lluita que ells van fer als anys 70 contra Franco. He vist adolescents tímids aixecar-se davant de 200 persones en una assemblea que havia votat majoritàriament que sí a una iniciativa per argumentar amb la cara vermella perquè ell no estava d’acord amb el què havia votat la majoria. I he vist una senyora rumanessa agafar el micro i esforçar-se per explicar en un castellà incipient que ells tenien por d’estar a les assemblees però que les “dones rumananesses” pensaven col•laborar portant menjar als acampats.


Alguns es queden amb l’anècdota negativa dels 4 bretols que sempre rebenten les manifestacions, i no veuen les meravelloses situacions que aquest moviment ha provocat. Discutir totes les coses, de buscar el conscens, d’escoltar a tothom, de respectar els torns de paurales, expressar les seves idees i argumentar-les, són algunes de les lliçons de democràcia, diàleg i tolerància que he après aquests dies al carrer.

Fotografies: Isabel Vergara i Vanessa Sánchez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada