dissabte, 15 de setembre de 2012

La Vall d’Aran, un territori mític

Situada entre muntanyes a l’altra banda dels Pirineus, encaixonada entre Espanya i França, la peculiar ubicació de la Vall d’Aran ha determinat des de sempre el seu clima, la seva cultura, el paisatge, la seva història. I és que estem parlant d’un lloc molt particular geográficamente, políticament, lingüísticamente. Aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar-la amb uns amics i he descobert que es tracta d’un indret molt especial.


D’entrada quan pensava en la Vall d’Aran en venien al cap l’esquí i la neu, l’informatiu en aranès que fan al 3/24 i que entenc amb les mateixes dificultats que en menorquí, un paisatge de cases de pedra i teulades de pissarra, i el clima atlàntic. Durant molt de temps, la Vall d’Aran era aquella taca de color lila que hi havia en els mapes del clima de Catalunya que estudiavem a l’escola. La cantonadeta del mapa del color diferent que era l’únic lloc del país amb clima atlàntic, és a dir, humit i plujós, tan diferent a la resta de Catalunya. Després d’aquests dies estivals recorrent les seves muntanyes i coneixent la seva història i cultura tinc més la sensació de parlar d’un territori gairebé mític.

I és la seva situació geogràfica, una vall de valls rodejada d’altes muntanyes i pràcticament aïllada, la que ha determinat la seva singularitat. I concretament aquest aïllament ha marcat la seva personalitat.

Fins que no es va inaugurar el tunel de Vielha al 1948, la Vall d’Aran quedava aïllada a l’hivern de Catalunya i Espanya a causa de la neu en les muntanyes que feien les carreteres i camins impracticables. Això explica que sempre hagi tingut més vincles amb la propera França que amb el país al què pertany.

Malgrat estar situada a mig camí de dos grans estats com Espanya i França i pertanyer a un país amb tanta identitat i personalitat com Catalunya, la Vall d’Aran ha sapigut mantenir la seva identitat i cultures pròpies. I el que és més sorprenent encara, ha mantingut l’autogovern i unes institucions polítiques que tenen el seu orígen en l’Edat Mitjana. El Conselh Generau és el seu organ de govern medieval que ha sobreviscut a periodes tan centralistes com els de Felip V o el Franquisme. Amb l’arribada de la democràcia i com si es tractés d’un joc de nines russes, la Vall d’Aran va reivindicar el seu fet diferencial dins de l’Estatut de Catalunya que al seu torn reclamava el seu fet diferencial dins de l’Estat espanyol.

L’aïllament geogràfica també ha permés el miracle de conservar un tresor, la seva llengua. La Vall d’Aran és l’únic territori del món on la llengua occitana és oficial. I és que l’aranès és un dialecte de l’occità, una llengua del passat, gairebé perduda, la llengua dels trobadors i els cavallers, un reducte medieval que s’ha mantingut viu entre aquestes altes muntanyes. Evidentment el fet de ser un territori tan aïllat també ha facilitat que sigui una terra rica en llegendes i rondalles.

El clima i les muntanyes també han comportat uns paisatges impressionants que a l’estiu ens ofereixen una àmplia gama de verds intesos, rius, valls, muntanyes, cascades, salts d’aigua, prats i pastures que són un plaer recorrer a peu. Està formada per una vall principal de la què parteixen petites valls. Raó que explica el seu nom, perquè Aran en basc vol dir “vall”, és a dir “vall de valls”. El clima atlàntic també ha configurat la seva gastronomia on destaca l’olla aranesa, una escudella molt contudent que incopora un ingredient per cada població de la Vall d’Aran: mongetes, butifarra blanca, butifarra negra, cigrons, pastanaga, porro, api

Recórrer la Vall d’Aran a peu

La vall de valls es pot recórrer fàcilment a peu gràcies a la gran quantitat de rutes existents. A més, existeix una àmplia gama de possibilitats: rutes més complicades per senderistes experimentats, rutes de dificultat mitjana i fins i tot rutes accessibles a les famílies amb nens petits. Nosaltres vam recórrer alguns d’actes camins amb uns planols de rutes a peu que et faciliten a les diferents oficines d’informació turística que existeixen a les principals poblacions.

  • Salardú: concretament nosaltres vam rebre la informació de l’oficina de Salardú, atès que estàvem allotjats a la veïna població d’Unha. Salardú és un poble turístic, especialment concurregut a l’hivern amb els esports de neu, però que a l’hivern també ofereix atractius com ara la seva església. L’església de Sant Andreu construïda al segle XIII és de romànic català tardà. A la part interior del temple es pot contemplar un dels símbols més coneguts de la Vall d’Aran: el Crist de Salardú. Es tracta d’una talla de 65 centímetres que data del segle XIII. La llegenda explica que aquest Crist va haver de pujar a contracorrent les aigües del Garona des de França, i representa la lluita que la població ha hagut de mantenir sempre per conservar la seva identitat.
  • Ruta per la Restanca: a pocs quilòmetres de Salardú es troba Arties des d’on parteix una de les rutes més interessants per fer a peu i que permet arribar fins a l’estany de la Restanca. Des d’Arties s’han de fer uns quilòmetres en cotxe fins a l’aparcament on comença una pista forestal que es pot fer a peu o en taxi (7 euros per persona) fins a l’inici del camí. Es tracta d’una pujada d’una hora i mitja que es fa feixuc però sense gaire dificultat (pujava alguna nena agossarada). L’estanya es troba a 2.007 metres d’altitud, al costat d’una presa. A la vora de l’estany hi ha un refugi de tres plantes, un alberg de muntanya amb servei de begudes, àpats, lavabo i lliteres per passar-hi la nit. Si es vol, el camí es pot continuar fins a l’estany de Mar que és el més gran i profund de la Vall d’Aran. Els dos estanys estan al peu del pic del Montardo, la montanya més emblemàtica del territori, de 2.800 m d’altitud.




  • Salt deth Pish: en el cor de la Vall d’Aran es troba aquesta cascada de 25 metres d’alçada, la més alta de la comerca, en un preciós entorn de faig i avets. S’hi accedeix molt fàcilment en cotxe per una escarpada carretera de curves. Un cop allà es poden fer excursions caminant a peu o buscar un prat per dinar o jugar a l’aire lliure al costat dels rierols. Per la seva accessibilitat i bellesa, el lloc està molt concurregut, especialment per famílies amb nens.
  • Uelhs deth Joeu: una carretera que pateix del poble de Es Bordes en direcció Artiga de Lin ens porta fins aquests salts d’aigua. L’aigua turbulenta salta entre les roques, creant escumes i colors. Dels salts parteixen unes escales que porten a un agradable i curt camí que ens porta a fer un passeig molt fàcil, apte per als infants, entre fagedes, boscos i prats.


  • Banhs de Tredòs: des del mateix Salardú s’agafa una carretera de 8 km fins a Banhs de Tredòs. Allà trobem un allau de cotxes aparcats al costat del riu i rodejats de vaques. A Banhs de Tredòs hi ha un balneari que mostra la qualitat de les aigües termals d’aquesta zona, però es tracta d’un petit local amb habitacions i restaurant i una piscina coberta. Al costat del petit balneari comença la ruta, que un primer moment està molt concurreguda per famílies amb infants que arriben fins una cascada on la gent es pot banyar, però que es va quedar poc a poc solitària quan més avança. El camí entre boscos, rierols, punts que ofereixen unes vistes impressionats de la vall és senzill i accessible, no té gaires pujades. Finalitza en una àrea de picnic al costat del riu. Es pot desfer el camí o tornar a l’aparcament per al carretera en un trajecte de mitja hora. De la zona de picnic parteix una pista forestal que porta fins una altra de les rutes més populars i espectaculars de la zona, el circ de Colomers, a més de 2.000 metres d’altitud on es poden veure un total de 40 estanys dels 200 que té la Vall d’Aran.


  • Aquestes són algunes de les rutes que vam fer a peu aquest estiu, però hi ha moltes més rutes interessants i accessibles per fer que reservem per properes ocasions.

    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada