divendres, 14 de gener de 2011

El oasis de “el Corazón Helado” en el laberinto de Almudena Grandes

Després de tants mesos de llegir manuals i assajos de comunicació per temes professionals, he aconseguit reservar-me un moment cada nit per llegir el llibre “El corazón helado” de Almudena Grandes. Un oasi en mig de tant pla de comunicació. Cada nit llegeixo un capítol, un només, per anar delectant-me lentament del plaer de la lectura com el nen que es guarda les llaminadures i es menja una cada nit. Bé, o com l’adulta que sóc que durant el Nadal es menja un bombó cada nit (només durant el Nadal...) i gaudeix amb la sensació d’obrir la capsa i veure que encara en queden. És la filosofia de dosificar-se el plaer. Tens l’opció de donar-te un “atracón” de bombons i menjar-te’ls tots d’una (afició que confesso que també he practicat amb altres aliments) però després s’acaba tan ràpid que només et queda la sensació desagradable d’indigestió, d’haver perdut el paer, de malbaratar-lo. No vull donar-me un atracón d’Almudena Grandes. Me la vull dosificar perquè feia molts anys que havia perdut el plaer de la seva lectura. Així, cada nit quan tanco el llibre, m’il•lusiono de veure com miraculosament la lectura del capítol (llarg i dens, que m’ocupa gairebé una hora) no ha fet avançar gairebé el punt de llibre de la seva posició inicial. Quina alegria quan t’agrada un llibre i és gruixut!! Perllongar el plaer!!!

A més, en aquesta novel•la cada capítol és com un conte. Un relat autònom que té sentit per ell mateix, que explica una història diferent, amb personatges complets i fantàstics. Són com cançons de Sabina. Un dia descobreixes la vida precària d’un grup d’exiliats espanyols a París que no acaben d’arrelar-se al present per la promesa de “volver”. Un altre dia descobreixes emocionada dos personatges tan contraris i tan ben dibuixats. Dos avis. Un que és dur per fora i tendre per dins. L’altre que és simpàtic i encantador per fora i dur per dins. Un avi que es manté dur i ferm fins que s’emociona en recuperar 30 anys després el sabor d’un got de vermut en una terrassa de Madrid, que plora sense consol en un banc d’un banc de ràbia i humiliació, que recorda cada carrer, cada plaça, cada botiga de Madrid perquè ha recorregut aquells carrers durant 30 anys en el seu record cada nit abans de dormir en un pis de París.
Igualment de colpidor és el relat de l’adolescent ressentit contra la seva mare per ser una dona diferent en el poble, per ser una dona progressista, lluitadora i intel•ligent. La vergonya i la por de ser marginat per ser fill d’una dona diferent. El ràbia i el dolor de l’abandonament.

Els personatges, les històries, fins i tot la manera d’escriure sempre ha connectat amb mi. El seu univers, els sentiments dels personatges, les emocions, fins i tot el vocabulari i la gramàtica em són tan propers, tan íntims que és com si fos el so del meu propi pensament. De fet, la seva sintaxi recorda molt al fluxe del pensament. Frases de 15 línies, amb subordinades, només separades per comes, idees que se superposen, paraules que obren nous laberints de paraules per no et perds mai, perquè vas seguint a cegues la seva narració com un fil d’Ariadna. Amb la certesa que només has de tancar els ulls i deixar-te emportar per aquell fill de paraules i frases encadenades que sempre et porten a bon port. I això que se salta algunes regles de redacció d’aquelles gravades a sang a la facultat com no utilitzar cometes quan parlen els personatges dins d’un paràgraf o fer frases de 15 línies.
Estic desitjant que arribi la nit per continuar llegint el següent capítol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada