El noi que llegia un ebook

Ahir al 27 vaig descobrir un noi llegint un ebook. Era la primera persona que veia a Espanya utilitzant un ebook. Era en anglès, evidentment. Segurament és molt més fàcil aconseguir llibres digitals per a l’ebook en anglès. De fet, a Estat Units aquest aparell està molt popularitzat. És molt comú veure la gent al metro llegint el seu ebook. Sempre hi ha algú en un vagó que està submergit en la lectura en un d’aquests aparells. De fet, el metro està ple d’anuncis de complements que envolten aquesta nova tecnologia: fundes de colors i diversitat d’accessoris. Els meus companys i jo teníem la teoria que eren actors i actrius contractats per difondre l’ebook entre el públic general, per despertar la curiositat, per començar a generar expectativa. Però la indiferència de la resta de passatgers ens va fer canviar d’idea. Ahir el noi que llegia un llibre electrònic sí va aconseguir mirades curioses i sorpreses. Per un moment em vaig preguntar si aquest sí que era un actor-ganxo. Al seu costat, una senyora llegia un llibre tradicional en paper. Ja s’han aixecat les primeres veus que pronostiquen el perill d’extinció del nostre apreciat llibre en paper. Són les mateixes veus de sempre que posen el crit en el cel davant de qualsevol avanç tecnològic i que encara lamenten la desaparició del entranyable disc en mans del malvat CD. Bé, segur que aquestes veus tenen el mateix to que aquelles veus que es devien alçar al voltant del segle XV quan Gutemberg va crear aquell fabulós invent. Quina creieu que era l’opinió dels monjos que tenien per única funció a la vida copiar manuscrits a mà durant anys?Reconeguem-ho: l’ebook aporta molts avantatges. Sobretot per a tots aquells amants de la lectura que hem de sobreviure gràcies als préstecs dels amics i les biblioteques. I no és perquè no vulgui contribuir a la subsistència de la indústria editorial. És que els recursos són limitats. Els econòmics i els d’espai. Els pisos de 50 m2 en que viu la meva generació no permeten aquelles somiades biblioteques borgianes. I això que segons Cortázar, les biblioteques no són més “cementiris de llibres”. Estic d’acord amb el meu estimat Cortázar. Els llibres només estan vius mentre els estan llegint, siguin en el format que siguin. Les històries que expliquen aquests llibres sí que tenen una vida més llarga, el temps que aconsegueixin arrelar al teu cap. Aquells personatges, diàlegs, frases, passatges als que sempre tornes, en els que has deixat un àncora, estan més vius que el suport físic en què et van arribar. I és que continuant amb Borges “me enorgullezco más de lo que he leído que de lo que he escrito”.