Vaig anar a escoltar una xerrada de la Judith Schalansky al CCCB a proposta de dues amigues amb les que anava i després no es van presentar. No coneixia aquesta escriptora alemanya de res i em va encantar escoltar-la, fins al punt que em vaig comprar el seu llibre “Altas de islas remotas. 50 islas en las que nunca he estado y a las que nunca iré”.
Algunas reflexiones
que em van interpel·lar.
Al seu darrer
llibre, fa inventaris de coses. Jo també faig llistes de coses, però ella de
les coses que ha perdut. “Escriure aquesta llista de coses que he perdut és una
manera de no perdre-les”. “Fem llistes de coses que hem de fer per oblidar-nos
de recordar-les”, d’aquesta manera comprem libres per no oblidar que l’hem de
llegir Malgrat triguem anys a llegir-ho.
També va parlar
de les absències que és un tema que m’interessa literàriament. “Les absències
tenen la materia força que les presències”. Per això hi ha tantes històries de
fantasmes. Les absències omplen els buits de les històries familiars. Aquella història
que sempre està amagada, aquell familiar del que no es parla, tot els silencis.
Imagino que una persona nascuda a Alemanya pot explicar moltes d’aquestes
absències i silencis. “Com a espècie, estem acostumats a escriure històries de
substitució” què ha passat amb el pare? Amb l’avi? Schalansky va confessar que
fa “arqueologia reconstruint a partir de fragments dispersos”. I reivindica que
no són històries falses sinó inventades, emplenant els buits, els forats.
Aquest inventari de coses perdudes també em va fer pensar en els gabinets de
curiositats.
Schalansky també
va parlar de la reconstrucció del passat, de com creem un relat perquè el
passat no és un cosa tancada, sempre s’interpreta. No és el mateix com les
pel·lis dels anys 80 parlen dels anys 50 a Alemanya a com ho fan les pel·lis
avui en dia de la mateixa època.
“Una memòria que
ho retè tot, en realitat no retè res” Borges.
Entrades
