Tortosa, la ciutat de les tres cultures

Tortosa que ha estat bajetada al llarg de la seva història amb tres noms diferents, que parlen de la importància d’aquesta ciutat  amb més de 2.000 anys degut a la seva situación estratègica. De fet, Tortosa es troba a mig camí de tres grans capitals perquè Barcelona, Saragossa i València estan gairebé a la mateixa distància i es un punt de connexió entre la Mediterrània i l’Ebre.

D’aquesta manera, va ser Dertosa en l`época dels romans; Després va esdevenir Turtuxa, una de les ciutats més importants de l’Al-Andalus. I amb la reconquista (no m’acaba d’agradar aquesta paraula) cristiana es va convertir en Tortosa, nom que ha perdurat.

Possiblement, una de les èpoques de major esplendor correspon a Turtuxa, quan va arribar a ser un regne de taifa de gran importància. És d’aquells temps que es parla de la ciutat de les tres cultures, atès que convivien de manera harmoniosa cristians, jueus i musulmans. La grandesa cultura i econòmica de Turtuxa va finalitzar quan va ser conquerida per Ramon Berenguer i amb la posterior expulsió de jueus i moriscos. Malgrat això, al comte de Barcelona se li dediquen molts espais, carrers, i establiments de la ciutat.

Pioners en els drets de les dones

Vam contractar una ruta per la ciutat on la guia turística ens va explicar una història molt curiosa sobre el drets de les dones a Tortosa. Segons la guia, un cop els cristians van conquerir Tortosa se’n van endur els homes per continuar amb la conquesta d’altres ciutats de l’Al-Andalus. Ara bé, unes tropes morisques van esperar que els homes marxessin de la ciutat per intentar atacar al ciutat. Les dones es van armar amb timbals i van tocar tan fort que els enemics van pensar que els homes havien tornar i van abandonar la seva intenció de recuperar la ciutat. Gràcies a això, des d’aquell moment està recollit en les cartes municipals que les dones tenen els mateixos drets que els homes. Les dones casades els mateixos que els seus marits, i les solteres els mateixos que els dels seus pares.

Principals visites de Tortosa

La ciutat està declarada Conjunt Històricoartístic i alguns dels seus monuments són Monuments Nacionals.

Es pot comprar una targeta turística per 7 euros que dóna accés a la catedral i el seu museu (que per separat costa 2 euros), als Reials Col·legis (que també costa 3 euros) i al Jardí del Príncep (que costa 4 euros).

Les principals visites turístiques són:

•        La Catedral : es tracta d’un edifici eclèctic que combina diferents estils (romànic, gòtic, barroc, …) resultat dels diferents moments pels quals ha passat la seva construcció. Si tenim en compte que la seva construcción es va iniciar l’any 1347i encara no està finalitzada. La catedral actual està situada en un punt neuràlgic de la ciutat. Havia estat el foro romano, després va acollir un temple romànic i una mesquita.
•        El castell de la Suda està considerat Bé d’Interès Nacional. Actualment acull un parador nacional, però es pot pujar per gaudir de les vistes sobre la ciutat i la comarca. Des del castell es pot comprovar fácilmente com la catedral no està finalitzada perquè es veu el sostre tallat com un pati.
•         Els Reials Col·legis van ser fundats per Carles V per a l’educació dels moriscos i suposen un dels millors conjunts renaixentistes d’arquitectura civil de Catalunya
•      Jardins del Príncep : és un museu d’escultures a l’aire lliure de Santiago de Santiago. Està format per 24 grups escultòrics que fan un repàs per la història de la Humanitat. A petita escala, però recorda molt al parc de Vigeland d’Oslo.
•       Passeig per les muralles, també conegut com « passeig de les fortificacions » fa un recorregut pel conjunt fortificat de la ciutat. Tot i que es considera que la ciutat presenta un dels conjunts fortificats més extensos i millor conservats de Catalunya, a mi em van semblar uns espais bastant deixats i abandonats. Res a veure, per exemple, amb les muralles tan ben cuidades d’altres indrets com Girona. A l’oficina de turisme es pot obtenir un mapa amb el recorregut, tot i que el camí no està massa ben senyalitzat i costa de trobar i seguir.
•         Call jueu : té una extensió molt petita, limitat a quatre o cinc carrers, i sense l’encant que puguin tenir altres calls de Catalunya com el de Girona. Està ben senyalitzat per fer el recorregut.
•        Museu de Tortosa : inaugurat el setembre de 2012, està ubicat en l’antic escorxador, un edifici modernista de Pau Monguió construït entre 1906 i 1908. El museu acull peces que mostren la riquesa història i arqueològica de les Terres de l’Ebre. Així inclou objectes prehistòrics, de l’època dels íbers, de quan era un munici romà, del període en el qual va pertanyer a l’Al-Andalus, dels anys de la Corona d’Aragó, així com dels temps més moderns i contemporanis.

Més informació:

Museu de Tortosa

Oficina de turisme de Tortosa

La Vall d’Aran, un territori mític

Situada entre muntanyes a l’altra banda dels Pirineus, encaixonada entre Espanya i França, la peculiar ubicació de la Vall d’Aran ha determinat des de sempre el seu clima, la seva cultura, el paisatge, la seva història. I és que estem parlant d’un lloc molt particular geográficamente, políticament, lingüísticamente. Aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar-la amb uns amics i he descobert que es tracta d’un indret molt especial.


D’entrada quan pensava en la Vall d’Aran en venien al cap l’esquí i la neu, l’informatiu en aranès que fan al 3/24 i que entenc amb les mateixes dificultats que en menorquí, un paisatge de cases de pedra i teulades de pissarra, i el clima atlàntic. Durant molt de temps, la Vall d’Aran era aquella taca de color lila que hi havia en els mapes del clima de Catalunya que estudiavem a l’escola. La cantonadeta del mapa del color diferent que era l’únic lloc del país amb clima atlàntic, és a dir, humit i plujós, tan diferent a la resta de Catalunya. Després d’aquests dies estivals recorrent les seves muntanyes i coneixent la seva història i cultura tinc més la sensació de parlar d’un territori gairebé mític.

I és la seva situació geogràfica, una vall de valls rodejada d’altes muntanyes i pràcticament aïllada, la que ha determinat la seva singularitat. I concretament aquest aïllament ha marcat la seva personalitat.

Fins que no es va inaugurar el tunel de Vielha al 1948, la Vall d’Aran quedava aïllada a l’hivern de Catalunya i Espanya a causa de la neu en les muntanyes que feien les carreteres i camins impracticables. Això explica que sempre hagi tingut més vincles amb la propera França que amb el país al què pertany.

Malgrat estar situada a mig camí de dos grans estats com Espanya i França i pertanyer a un país amb tanta identitat i personalitat com Catalunya, la Vall d’Aran ha sapigut mantenir la seva identitat i cultures pròpies. I el que és més sorprenent encara, ha mantingut l’autogovern i unes institucions polítiques que tenen el seu orígen en l’Edat Mitjana. El Conselh Generau és el seu organ de govern medieval que ha sobreviscut a periodes tan centralistes com els de Felip V o el Franquisme. Amb l’arribada de la democràcia i com si es tractés d’un joc de nines russes, la Vall d’Aran va reivindicar el seu fet diferencial dins de l’Estatut de Catalunya que al seu torn reclamava el seu fet diferencial dins de l’Estat espanyol.

L’aïllament geogràfica també ha permés el miracle de conservar un tresor, la seva llengua. La Vall d’Aran és l’únic territori del món on la llengua occitana és oficial. I és que l’aranès és un dialecte de l’occità, una llengua del passat, gairebé perduda, la llengua dels trobadors i els cavallers, un reducte medieval que s’ha mantingut viu entre aquestes altes muntanyes. Evidentment el fet de ser un territori tan aïllat també ha facilitat que sigui una terra rica en llegendes i rondalles.

El clima i les muntanyes també han comportat uns paisatges impressionants que a l’estiu ens ofereixen una àmplia gama de verds intesos, rius, valls, muntanyes, cascades, salts d’aigua, prats i pastures que són un plaer recorrer a peu. Està formada per una vall principal de la què parteixen petites valls. Raó que explica el seu nom, perquè Aran en basc vol dir “vall”, és a dir “vall de valls”. El clima atlàntic també ha configurat la seva gastronomia on destaca l’olla aranesa, una escudella molt contudent que incopora un ingredient per cada població de la Vall d’Aran: mongetes, butifarra blanca, butifarra negra, cigrons, pastanaga, porro, api

Recórrer la Vall d’Aran a peu

La vall de valls es pot recórrer fàcilment a peu gràcies a la gran quantitat de rutes existents. A més, existeix una àmplia gama de possibilitats: rutes més complicades per senderistes experimentats, rutes de dificultat mitjana i fins i tot rutes accessibles a les famílies amb nens petits. Nosaltres vam recórrer alguns d’actes camins amb uns planols de rutes a peu que et faciliten a les diferents oficines d’informació turística que existeixen a les principals poblacions.

• Salardú: concretament nosaltres vam rebre la informació de l’oficina de Salardú, atès que estàvem allotjats a la veïna població d’Unha. Salardú és un poble turístic, especialment concurregut a l’hivern amb els esports de neu, però que a l’hivern també ofereix atractius com ara la seva església. L’església de Sant Andreu construïda al segle XIII és de romànic català tardà. A la part interior del temple es pot contemplar un dels símbols més coneguts de la Vall d’Aran: el Crist de Salardú. Es tracta d’una talla de 65 centímetres que data del segle XIII. La llegenda explica que aquest Crist va haver de pujar a contracorrent les aigües del Garona des de França, i representa la lluita que la població ha hagut de mantenir sempre per conservar la seva identitat.
• Ruta per la Restanca: a pocs quilòmetres de Salardú es troba Arties des d’on parteix una de les rutes més interessants per fer a peu i que permet arribar fins a l’estany de la Restanca. Des d’Arties s’han de fer uns quilòmetres en cotxe fins a l’aparcament on comença una pista forestal que es pot fer a peu o en taxi (7 euros per persona) fins a l’inici del camí. Es tracta d’una pujada d’una hora i mitja que es fa feixuc però sense gaire dificultat (pujava alguna nena agossarada). L’estanya es troba a 2.007 metres d’altitud, al costat d’una presa. A la vora de l’estany hi ha un refugi de tres plantes, un alberg de muntanya amb servei de begudes, àpats, lavabo i lliteres per passar-hi la nit. Si es vol, el camí es pot continuar fins a l’estany de Mar que és el més gran i profund de la Vall d’Aran. Els dos estanys estan al peu del pic del Montardo, la montanya més emblemàtica del territori, de 2.800 m d’altitud.

Salt deth Pish: en el cor de la Vall d’Aran es troba aquesta cascada de 25 metres d’alçada, la més alta de la comerca, en un preciós entorn de faig i avets. S’hi accedeix molt fàcilment en cotxe per una escarpada carretera de curves. Un cop allà es poden fer excursions caminant a peu o buscar un prat per dinar o jugar a l’aire lliure al costat dels rierols. Per la seva accessibilitat i bellesa, el lloc està molt concurregut, especialment per famílies amb nens.

Uelhs deth Joeu: una carretera que pateix del poble de Es Bordes en direcció Artiga de Lin ens porta fins aquests salts d’aigua. L’aigua turbulenta salta entre les roques, creant escumes i colors. Dels salts parteixen unes escales que porten a un agradable i curt camí que ens porta a fer un passeig molt fàcil, apte per als infants, entre fagedes, boscos i prats.

Banhs de Tredòs: des del mateix Salardú s’agafa una carretera de 8 km fins a Banhs de Tredòs. Allà trobem un allau de cotxes aparcats al costat del riu i rodejats de vaques. A Banhs de Tredòs hi ha un balneari que mostra la qualitat de les aigües termals d’aquesta zona, però es tracta d’un petit local amb habitacions i restaurant i una piscina coberta. Al costat del petit balneari comença la ruta, que un primer moment està molt concurreguda per famílies amb infants que arriben fins una cascada on la gent es pot banyar, però que es va quedar poc a poc solitària quan més avança. El camí entre boscos, rierols, punts que ofereixen unes vistes impressionats de la vall és senzill i accessible, no té gaires pujades. Finalitza en una àrea de picnic al costat del riu. Es pot desfer el camí o tornar a l’aparcament per al carretera en un trajecte de mitja hora. De la zona de picnic parteix una pista forestal que porta fins una altra de les rutes més populars i espectaculars de la zona, el circ de Colomers, a més de 2.000 metres d’altitud on es poden veure un total de 40 estanys dels 200 que té la Vall d’Aran.

Aquestes són algunes de les rutes que vam fer a peu aquest estiu, però hi ha moltes més rutes interessants i accessibles per fer que reservem per properes ocasions.