Assaig sobre la lucidesa

 Malgrat que no és un llibre fàcil de llegir per la forma com està escrit, les idees que hi ha darrera i el transfons del que està explicant té tanta força que t’impulsa a continuar la lectura sortejant els obstacles que et va posant en el camí.

Els obstacles són comuns en els llibres de Saramago. El text és dens, no diferencia entre descripció i diàlegs, no respecta les normes de puntuació, no especifica mai qui està parlant en els diàlegs, descriu els procediments i rutines de manera exhaustiva, i inclou opinions i consideracions del narrador en primera personal quan és un narrador omniscient. Tot això dificulta que la lectura flueixi de forma dinàmica, a vegades t’expulsa del context i de la història, t’obliga a un esforç de concentració i fe per mantenir-te dins de la història.

Aparentment podria semblar una segona part del famós “Assaig sobre la ceguesa”, i de fet els protagonistes d’aquest llibre surten al final de la història, però es pot llegir de manera completament independent. No he llegit “Assaig sobre la ceguesa”. Vaig intentar veure la pel·lícula però la vaig haver de deixar incomodada per la duresa de les situacions i de les imatges.

Com he comentat, en aquest cas la duresa d’“Assaig sobre la lucidesa” no es troba en el contingut sinó en la forma. I també s’ha de dir que és fabulosa la ironia que traspua cada situació, cada comentari, cada diàleg que sempre porten fins al límit de l’absurd.

I és que aquesta història va sobre l’absurd. El terrible absurd de la democràcia, o al menys de com les seves normes poden ser malinterpretades i manipulades. L’esforç de la lectura val la pena perquè moltes de les situacions que expliquen aporten una mirada irònica sobre el nostre present.

L’inici és realment curiós perquè relata durant diverses pàgines les dinàmiques dels membres d’un col·legi electoral el dia de les eleccions. Crec que mai havia llegit cap ficció sobre aquesta situació que tantes persones han viscut algun o diversos cops al llarg de la seva vida. El despotisme que poden arribar a desenvolupar algunes persones quan toquen una mica de poder, ja sigui tan efímer o insignificant com ser president d’una mesa electoral, president d’una comunitat de veïns o delegat de classe. En la novel·la, més del 80% dels electors decideixen votar en blanc. Les eleccions es repeteixen, i el resultat és pràcticament el mateix. Justament en un any de repetició de les eleccions a Espanya, llegir l’absurd d’aquesta situació en una novel·la encara feia més patètica la realitat.

Però l’argument principal de la novel·la de Saramago és que els dirigents del país (primer ministre, ministres, alcaldes, etc.) en comptes d’interpretar com una crítica al sistema o captar el descontent de la ciutadania, consideren que es tracta d’un moviment sediciós organitzat i criminal. La cadena de decisions absurdes dels governants comencen a conformar una bola de neu. I novament és difícil llegir aquest llibre escrit fa molts anys sense buscar paral·lelismes amb el present. D’entrada, es prohibeix el color blanc i les paraules relacionades amb el blanc perquè aquest color es considera sediciós. No cal esforçar-se massa per veure-hi el color groc dels nostres dies. Es procedeix a fer interrogatoris i detencions aleatòries per buscar als culpables de votar en blanc com si això fos un delicte. I hem vist moltes actuacions semblants en els darrers temps.

El govern decideix decretar l’Estat d’Excepció amb l’objectiu de tensa la situació i generar revoltes i estar legitimitzats per actuar. Tanmateix, no passa res, la ciutadania resta passiva. En una frase que vaig trobar brillant Saramago escriu “la necessitat urgent de tibar la corda, més que més quan una declaració de l’estat d’excepció, del qual s’esperava tant, no havia produït cap efecte perceptible en el sentit desitjat, perquè com que els ciutadans d’aquest país no tenen el saludable costum d’exigir el normal compliment dels drets que la constitució els atorgava, era lògic, i fins i tot natural, que no s’haguessin arribat a adonar que els havien suspès”.

Així doncs com que l’Estat Excepció no genera disturbis, decideixen declarar l’Estat de Setge. Un ministre gosa alçar la veu i dir que no té sentit declarar l’Estat de Setge atès que no estan rodejats per cap enemic, però els altres conclouen que l’enemic és a dins i que aïllaran la capital. Les decisions matusseres i irreflexives com no deixar sortir ningú i deixar les fàbriques i empreses dels afores sense personal, o sense poder abastir la ciutat d’aliments i matèries primeres no són tan diferents de les decisions improvitzades que prenen els nostres dirigents i que han d’acabar corregint al poc temps. Els governants van traspassant els límits cada vegada més intentant provocar la ciutadania però aquesta sempre reacciona de forma assignada i pacífica, donant-los lliçons d’un civisme que els dirigents no s’expliquen, els desconcerta, els deixa en evidència i encara els enfurisma més. Al final s’obsessionen per inventar un culpable per no reconèixer la seva incompetència gestionant la situació. Torno a dir, que la interpretació amb el present del nostre país és evident.

Tot plegat un argument i una invitació a reflexionar realment original i valuosa, però que en el meu cas hauria estat molt més digerible amb una prosa més amable i fluïda. Qui soc jo per qüestionar l’estil literari d’un Premi Nobel? Doncs una lectora, i parlo des de la meva experiència personal.