“La casa del mirador ciego”, una novel•la noruega sobre la resiliència d’una nena víctima d’abusos

Gairebé desconeguda al nostre país, la literatura noruega té algunes obres interessant que he descobert gràcies al meu darrer viatge. Una de les coses que més enriqueixen d’un viatge, a més de les experiències viscudes, la gent coneguda o les imatges que et queden a la retina, és l’oportunitat de descobrir altres cultures (música, cinema, literatura entre les meves inclinacions) a les què potser no t’hauries acostat mai.

Entre les diverses obres que he llegit aquest estiu, la que més m’ha colpit és “La casa del mirador ciego” de l’escriptora Herbjørg Wassmo, una de les narradores més importants dels països nòrdics i que jo desconeixia. També he descobert que gran part de la ficció noruega, ja sigui literatura o cinema, planeja sobre el món de la infància.

I és que la novel•la explica la història de Tora, una nena filla d’una noia noruega que es va quedar embarassada d’un soldat alemany durant l’ocupació de l’exèrcit de Hitler que va patir aquest país. Però tot això ho ha de desxifrar Tora dels missatges velats, dels secrets, dels comentaris que percep perquè la seva mare està emocionalment absent. Trista, derrotada, avergonyida, la mare de Tora s’amaga de la vida i no es comunica amb la seva filla. Treballa durant les nits en una fàbrica de peix, i deixa a la nena sola amb el seu nou marit, un home borratxo i cruel que abusa de la petita.

La única sortida que troba Tora per fugir virtualment d’aquests moments és abandonar mentalment el seu cos i volar a un altre lloc amb la imaginació. Són bastants els personatges infantils que en el cine o la literatura construeixen un món imaginari per refugiar-se d’una realitat tan dura que escapa a la seva comprensió infantil. La nena del Laberinto del Fauno, l’infant de La vida es bella.

La imaginació és una manera de fugir, d’allunyar-se anímicament per poder sobreviure. Una eina també de resiliència, per superar les circumstàncies vitals més esfereïdores.

A més, la infància permet moltes llicències lingüístiques que no encaixarien amb altres mirades. La infància, l’adolescència, els personatges amb certes limitacions intel•lectuals o aquells introvertits com podria ser la Colometa de la Plaça del Diamant o la protagonista de Primera Memòria d’Ana Maria Matute.

És aquesta mirada infantil el què permet a l’autora utilitzar un llenguatge gairebé líric per narrar la cruesa de la vida quotidiana de Tora i del seu poble. I és que la vida de Tora no és només dura per la seva solitud i abandonament matern i pels abusos que pateix, sinó també per l’atmosfera claustrofòbica i angoixant on viu la nena. Com capses de nines russes, les diferents esferes de l’entorn de Tora són espirals d’aïllament i foscor. Tora viu en una casa compartida amb altres famílies, en un edifici abandonat on viuen els més pobres, en un petit poble precari, en una illa aïllada del Nord de Noruega, on la meitat de l’any és de nit i fa un fred que impedeix sortir al carrer i establir relacions socials i fins i tot humanes amb altres persones.

De fet, també resulta molt interessant conèixer a través de la novel•la la vida quotidiana en la foscor, com la nit perpetua canvia els hàbits, els costums i el caràcter dels habitants del poble. I especialment resulta angoixant per una nena que sap que la foscor de la nit facilita la coartada dels abusos del seu padrastre.

A més d’aquest aïllament físic i emocional de l’entorn i de la vida de Tora, hem de recordar que es tracta de la filla d’una mare soltera, filla d’un alemany, un enemic, fet que li comporta el rebuig i les burles dels seus companys i veïns.

La novel•la, per tant, també ens permet conèixer un episodi poc conegut de la història de la II Guerra Mundial: l'ocupació nazi de Noruega.

“La casa del mirador ciego” va rebre el Premi de la Crítica a Noruega i és la primera novel•la d’una trilogia “Trilogía de Tora”.

Pots llegir també l'article sobre la resiliència que vaig escriure a Feminasonline