Llegeixo avui un estudi elaborat per Adecco i l’IESE Business Schooll que els immigrants amb més alt nivell d’estudis són els que més tenen més problemes per trobar feina a Espanya. No sé per quina associació d’idees m’ha vingut al cap el darrer viatge a Istambul on em vaig fixar en un pràctica que aquí cada vegada abandonem més: crear llocs de treball. Mentre aquí competim per veure qui pot eliminar més llocs de treball com ara conductors/es de metro, venedors/es de bitllets a les taquilles, restaurants sense cambrers/es i botigues sense dependents/es ... a Turquia no escatimen en personal. És agradable anar a un bar i tenir sempre un cambrer pendent de tu, és reconfortant fer una excursió en ferry i veure avançar els venedors de begudes i àpats entre els seients oferint una beguda freda o calenta als passatgers, mentre aquí ens conformaríem amb una trista sala amb màquines expenedores. Als transports públics també hi ha sempre una tasca per a casa persona: els venedors de bitllets, les persones que col·locades al costat de les rodes d’accés tenen la doble funció d’assistir al visitant desorientat i controlar que tothom accedeixi al tramvia, metro o autobús pagant. També ens els autobusos turcs, el conductor ja no ha de preocupar-se per atraure el passatger més xerraire perquè li doni conversa atès que està acompanyat en la seva jornada laboral pel cobrador, una figura que la meva mare recorda que existia als autobusos i tramvies de Barcelona. Professions i oficis que ja formen part del passat. I en definitiva, llocs de treball que s’han perdut i que existien per facilitar la vida del client o passatger. Sóc conscient que les empreses, i especialment els organismes públics, han de reduir despeses. I en aquest cas en despeses de personal. Però és inevitable trobar a faltar aquesta atenció personal que gaudeixes en una ciutat com Estambul.