dijous, 15 de juliol del 2010

Un mes de reportera


Qué bé m’ho he passat aquest mes de maig tornant a fer de reportera de carrer! Després de tants anys davant de la pantalla de l’ordinador, s’agraeix poder sortir al carrer a buscar imatges, entrevistes a peu dret, moments, a redactar en una llibreta asseguda en una parada de bus i a locutar un off per un vídeo en mig del carrer. Gràcies als amics de Framevídeo que es van recordar de mi, he passat uns dissabtes del mes de maig fent el reportatges del Mes del Comerç a l’Hospitalet. L’entusiasme que sempre encomanen les noies de Comerç, la simpatia dels meus companys de rodatge, tornar-me a trobar amb la calidesa dels antics companys de feina, l’alegria dels carrers plens de gent, l’activitat de les botigues i entitats, el sol que ha lluït tots els dies.... m’han animat els caps de setmana de maig, i sorprenentment fins i tot m’han desestressat. Feina que desestressa. I això que quan treballava de reportera de carrer patia molt l’angoixa de la pressió del temps dels butlletins informatius horaris que t’obligaven a escriure sense pensar una crònica en dos minuts asseguda en un banc i d’haver de passar la crònica des d’una cabina de telèfon. El retrobament amb els antics companys de feina també m’ha portat a la memòria records d’una època de creixement personal i professional en què segurament vaig viure alguns dels moments més importants de la meva vida.
El resultat de la meva feina del mes del maig el podeu consultar a:http://www.e-promocio.com/newsite/index.php?&seccio=16&subseccio=215&sub=224

dijous, 11 de març del 2010

La mirada crítica de l'Iran queda cega

La setmana passada les autoritats iranianes van detenir a casa seva a Jafar Panahi, el director de cinema iranià més internacional, que havia mostrar el seu suport a l’oposició a Ahmadineyad així com a les diverses mobilitzacions i protestes que es va produir a Iran després de les eleccions. És evident les autoritats iranianes han volgut tancar-li la boca a una de les veus més internacionals i reconegudes. Aquesta notícia ha passat inadvertida en els mitjans de comunicació (només amb algunes notícies breus a les edicions digitals i algun comentari en els escrits). Quasi dos setmanes després, trobo a faltar més mostres de suport de la intel·lectualitat internacional que no va dubtar en manifestar a favor d’un altre director de cinema, Roman Polanski, detingut fa uns mesos per una causa pendent d’abús de menors als anys setanta a Estats Units. In estan les mostres d’indignació i suport?
Panahi era una veu incomoda i oferia en el seu cinema una mirada incòmoda sobre la situació al seu país. A les seves pel·lícules gosava fer una denúncia social de les injustícia que es cometien a Iran i de la censura i la repressió del règim. Tot això vist amb ulls d’infants (que sempre sembla que salven millor la censura). L’any 2000 va guanya el Lleó d’Or al Festival de Venècia per la pel·lícula The Circle on criticava a través de les vivència d’una nena el tracte que reben les dones en el règim islàmic iranià.

Els joves italians desperten al violeta

Tal com comentava l’altre dia, no tota la ciutadania italiana resta impassible davant dels abusos dels seus dirigents i la incompetència de l’oposició. Malgrat la indiferència de la immensa majoria, hi ha una inquieta minoria que no es resigna a que el Sr. Berlusconi es carregui el sistema democràtic italià amb mesures autoritàries i que ha decidit prendre la iniciativa. Una iniciativa popular, espontània, improvitzada, però que a vegades són les iniciatives més efectives, per sinceres i fresques, al menys mentre dura la pujada de l’escuma. La iniciativa es diu “Il popolo Viola”. A més, gràcies a la comunicació 2.0, aquesta forma de protestar i de mostra la seva indignació, el seu inconformisme d’uns joves italians pren mides de fenomen exponencial. El poder dels petits treu poder als grans. Com deia Ismael Serrano citant a Saramago, el món té dues superpotencies. Una és Estats Units, l’altra és l’Opinió Pública. I quan escric això “Il popolo Viola” ja té 244,127 seguidors a Facebook (entre ells jo mateixa).
Penjar vídeos denúncia, escriure textos de protesta o publicar vinyetes crítiques són algunes de les seves armes. Armes basades en la creativitat, la imaginació, l’austerirat, la democràcia i el respecte, que tant falten en els seus dirigents. Les armes de l’opinió pública. A més, han muntat un seguit de mobilitzacions per al 13 de març a les principals ciutats italianes i a les grans capitals europees (amb la gran comunitat italiana que tenim a Barcelona, per quan una a casa nostra?).
Duri el que duri, és una molt bona notícia i tenen tot el meu suport i els desitjo que aconsegueixin mobilitzar la societat, despertar els adormits, saquejar consciències i m’agradaria molt que impedir algun abús. Al menys demostren que amb idees com aquestes, amb l’energia d’aquests joves, amb el suport que obtenen, amb la creativitat de la seva iniciativa... Itàlia tindria l’oportunitat de tenir un futur esplèndid.

dimarts, 9 de març del 2010

Administració Non Stop

Les institucions ens hem de començar a oblidar del concepte “horari” en la prestació del nostres serveis. La ciutadania, crítica i exigent, arribarà un momento en que no permetrà que només es pugui adreçar a l’Administració o a les institucions de 8 a 15. I amb raó, la ciutadania ha de tenir els mateixos drets a les 12 del migidia que a les 3 de la matinada. Per tant, la tendència es troba en estar disponibles les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. En aquest sentit, vull felicitar la iniciativa de la Generalitat de Catalunya de crear, amb motiu de la gran nevada d’ahir que va paralitzar el país, un compte de twiter per la iniciativa @emergenciescat , i un tag en aquest, #neucat on s’informava de les novetats i problemes de les xarxes de transport.
En un moment en què molta gent encara estava atrapada a les carreteres o estacions de tren a les 12 de la nit, la Generalitat no podia “tancar la paradeta”, sinó que va saber aprofitar les eines 2.0 per donar un millor servei als seus ciutadans. Evidentment teníem les informacions constants a ràdio i televisió (felicitats també als companys de TV3 del 324 per complir ahir amb la seva tasca de servei públic). En aquest sentit, TV3 també va comptar amb l’inestimable ajut dels ciutadans actuant com a testimonis del què estava passant (amb vídeos i fotografies constants) i facilitant que la televisió pública comptés amb una amplia xarxa de corresponsals a cada racó del país. Destacable, per tant, aquesta voluntat ciutadana de contribuir a explicar què estava passant.
Però tornant a la Generalitat, aquesta no es va limitar a que els mitjans de comunicació exercissin d’interlocutors amb els ciutadans, sinó que va prendre la iniciativa de relacionar-se directament. I dic “relacionar-se” perquè aquí resideix el punt més important. La Generalitat no va “informar” la ciutadania, sinó que es va “comunicar” amb la ciutadania a través del twiter, establint un canal de conversa i diàleg, de relació. Comprenent que ja no ens podem limitar a “informar” sinó que ens hem de comunicar amb els nostres usuaris, clients, ciutadans.

dilluns, 1 de març del 2010

Sostiene Pereira






Estos días he releído el libro de Antonio Tabucchi Sostiene Pereira. ¡Menos mal que existen las relecturas! Estoy sorprendida de lo impresionada que me ha dejado esta vez tras la indiferencia que me provocó la primera lectura. En este cambio seguro que es importante el hecho de que ahora he podido leerlo en italiano, tal y como fue escrito, pero básicamente han sido los años transcurridos lo que me han permitido captar el auténtico sentido del libro, las enseñanzas, los mensajes que ahora me parecen tan evidente pero entonces pasaron inadvertidos a una mirada adolescente. Entonces me quedé en la lectura superficial, en la anécdota, en el argumento de una historia que me resultó aburrida, cansina, falta de interés. Hoy, su lectura más profunda me ha resultado apasionante, he disfrutado con la forma como está construida, con la caracterización del personaje, y me ha abierto la puerta a inquietantes reflexiones.
Sostiene Pereira habla de una época y de unos sucesos que aparentemente pueden resultarnos lejanos, caducos, superados: la resistencia política contra la dictadura fascista de Portugal en 1937. Sin embargo, hay historias que siempre tienen que enseñarnos algo pasen en la época que pasen. Y si nos fijamos que la novela fue escrita en los años noventa por un escritor italiano como metáfora de la situación política italiana de aquel momento, nos damos cuenta que la moraleja de la novela sigue vigente. De hecho, es inquietantemente actual. Porque la realidad italiana no ha mejorado mucho desde los años noventa, sino ha empeorado. La opinión pública, la sociedad, cada vez más débil o narcotizada o pasiva consiente los atropellos del poder político, la manipulación, el abuso, la falta de libertades, el escarnio de la democracia y la división de poderes, las declaraciones y actuaciones intolerables. A veces me pregunto cómo deben vivir esa realidad los italianos decentes y progresistas. Con qué impotencia, rabia o resignación se despiertan cada día. ¿Qué puedes hacer por tu país cuando tus conciudadanos han elegido ese destino? La mayoría de italianos con los que he hablado adoptan una postura irónica, se burlan con tristeza de la situación de la política en su país, pero la ironía implica tomar distancia. Y es que no puedo olvidar que esos italianos con los que hablo seguramente ya se posicionaron cuando decidieron irse de su país. Claro, que ¿quiénes somos nosotros para juzgar a los italianos por consentir a sus políticos cuando nos sabemos que nos deparará el futuro a los españoles? Me inquieta que tomemos el camino italiano cuando veo el panorama que dibujan algunas situaciones judiciales, las declaraciones que se lanzan desde algunos medios de comunicación y las actitudes que se consienten y apoyan desde la ciudadanía en algunos ayuntamientos y Comunidades Autónomas.

Sostiene Pereira habla del despertar a la realidad de un periodista. Pero no es despertar de un joven reportero recién llegado a la profesión. Sino de un periodista veterano, mayor, cercano a la jubilación. ¿Cómo se puede despertar a la realidad después de 40 años de profesión? La pregunta debe resultar escalofriante para el protagonista que descubre que ha vivido una existencia paralela con sus traducciones de escritores franceses del siglo XIX mientras la vida estaba sucediendo fuera, que ha sido cómplice con su silencio, con su inconsciencia, con su indiferencia y su desinterés de lo que estaba pasando en su país, y en el mundo. Es una novela extraordinaria sobre la toma de conciencia. Y Tabucchi nos va desgranando ese proceso interior del personaje con tanta sutileza y elegancia que el lector va sufriendo la misma evolución que Pereira. Pereira está solo, no hay nadie que le abra los ojos, que le explique lo que está pasando, que le convenza de lo que está bien y lo que está mal. Son los hechos los que le obligan a cuestionarse la realidad. Y el lector, como Pereira, también está solo. Sólo cuenta con sus ojos y con su consciencia. Tabucchi no te guía, no te lo pone fácil, no te impone lo que debes pensar, no te ofrece discursos, ni sermones. Te presenta los hechos y tú decides qué camino tomar. Como Pereira. Puedes permanece indiferente, ciega a una realidad latente, como yo cuando leí la novela por primera vez, o puedes toma consciencia. Me he acordado tanto de una obra de teatro que estudié en la facultad. “Morir por cerrar los ojos” de Max Aub, donde se trataba el mismo tema desde la postura de la sociedad francesa en los años de la II Guerra Mundial. Y es que a veces no se puede permanece al margen, hay que tomar partido. Porque obstinarse en mantenerse al margen, en decir “eso no va conmigo”, “eso no me afecta” es ya tomar partido, es consentir, es convertirse en cómplice de lo que está pasando.

La metamorfosis de Pereira también me ha recordado a una película de la que ya hablé anteriormente, The visitor. Al igual que el maduro profesor universitario americano, Pereira tiene una profesión intelectual que le permite permanece al margen de la vida, vivir recluido en su esfera intelectual y en sus recuerdos. Pereira es viudo como el protagonista de The Visitor. También lleva una vida apática, abúlica, sin ningún estímulo ni interés. Hasta que una pareja joven le devuelve la sangre a las venas, lo obliga a enfrentarse con la sociedad injusta en la que vive. Y al mismo tiempo, le devuelve las ganas de vivir y las ilusiones.

dijous, 31 de desembre del 2009

Arrebato


Esta mañana me he levando con la noticia que había muerto el director de cine Ivan Zulueta y he recordado aquella época de la facultad en que vivía obsesionada por el cine y descubrimos la película de Zulueta, Arrebato, cuyo protagonista precisamente estaba obsesionado por descubrir la esencia del cine. En aquella época asistíamos emocionadas al descubrimiento de películas antiguas o experimentales/alternativas que hoy reconozco que no tendría paciencia para acabar de ver.
Arrebato era una película extraña, inquietante, desconcertante que se convirtió en icono de los ochenta más gamberros y alternativos. Algunas de sus rarezas: se gravó en 15 días pero tardó mucho tiempo en estrenarse; la imagen tiene una textura granulada y oscura puesto que fue rodada en 8 milímetros y luego pasada a 35 mm ; como si se tratara de extras desconocidos aparecen personajes de la movida madrileña como Alaska; la película tuvo problemas de sonido, con lo que tuvo que ser completamente doblada, con el agravante que algunos personajes no se doblaron a sí mismos. Y más extraño todavía, hombres doblando voces de mujer. Así fue el caso de la voz del personaje de Helena Fernán Gómez (hija de Fernando Fernán Gómez), que fue doblado por Almodóvar con voz de falsete. El argumento también era propio de la época: el intento de escapar de la realidad a través del poder destructivo de las drogas. Dos de las imágenes que se me quedaron gravadas de aquel film fue el personaje de Eusebio Poncela pasando la noche en vela pendiente de los disparos de su videocámara y una jovencísima Cecilia Roth disfrazada de Betty Boop. El director que ha muerto esta noche hizo pocas películas más después de aquella.
Sin embargo lo que más me gustó de la película y lo que siempre he recordado de ella es sin duda su título. Arrebato. Cada vez que he vuelto a sentir esa palabra mi mente ha regresado a esa película. Quizás porque no suelo senir a menudo la palabra “arrebato”, un término injustamente poco utilizado. Tal vez porque no es ambigua, ni discreta. Es una palabra tajante, fuerte, directa que define con absoluta precisión un sentimiento o una emoción que socialmente no está bien aceptada: el arranque de ira o furor, la obsesión, la pasión obcecada, el éxtasis. La fuerza de esta palabra es tal que incluso es una de las circunstancias que atenúan la responsabilidad criminal.

dimecres, 2 de desembre del 2009

més segrestos, més periodistes irresponsabes

i continuant amb el tema dels segrestos i l'ètica periodística, malauradament, ahi vam viure un episodi més. Alguns mitjans van avançar la informació que s'havien trobat els cooperants catalans segrestats a Mauritània, notícia que va resultar falsa. Sembla ser que la font errònia era una agència alemanya. Tant l'agència com els mitjans van ignorar la regla bàsica del periodisme, que pobreta està caient en l'oblit, de contrastar la informació abans de publicar-la, tot en la carrera per ser els primers en dona una informació.
Per què hi ha tanta impunitat davant d'aquestes irresponsabilitats informatives?
Espero que aviat arribi la notícia de l'alliberament dels segrestats (conec a l'Alícia personalment i recordo sempre la seva implicació amb la caravana i són moltes les persones del meu entorn que fan cooperació internacional), però que aquest cop sigui una infomació veraç i contrastada.